‘1868-1869: Ajustament polític i ajustament de comptes a Pego’
Va ser el títol de l’última conferència de les VI Jornades d’Estudis Carmel Giner Bolufer organitzades per la Regidoria de Cultura i l’Arxiu Municipal de Pego. En ella el periodista i escriptor Antoni Reig i de l’historiador Ricard Llompart van explicar els orígens de la delinqüència social, civil i política del segle XIX i van detallar el «cas de Pego és un poc extraordinari» per totes les morts que es van produir arrel de la Gloriosa.
El passat 22 de novembre de 2017, dimecres, tenia lloc a la Casa de Cultura de Pego l’última conferència de les VI Jornades d’Estudis Carmel Giner Bolufer organitzades per la Regidoria de Cultura i l’Arxiu Municipal de Pego. Es tractava de la conferència més local de totes les que es van realitzar durant les jornades. Va còrrer a càrrec del periodista i escriptor Antoni Reig i de l’historiador Ricard Llompart.
Reig i Llompart van abordar en la conferència titulada ‘1868-1869: Ajustament polític i ajustament de comptes a Pego’ la delinqüència social, civil i política del segle XIX viscuda al municipi perquè el «cas de Pego és un poc extraordinari» i, més concretament entre el 1868 i el 1869, «que és l’any de la revolta, de la Gloriosa, del destronament de la Reina Isabel II, un any en què corre la sang a Pego perquè hi ha diversos assassinats i diversos alçaments», segons ens avançava l’arxiver municipal, Joan Miquel Almela, dies abans.
Durant la presentació d’aquella conferència que recuperem hui, Almela, va indicar que la temàtica versa sobre el que es coneix a Pego com el conflicte entre Senes i Ganyans. Un tema que, assegurava «és complicat, delicat i difícil d’entendre». La dificultat ve donada, principalment, perquè «no hi ha una font completa que ens diga que és el que realment va passar».
L’historiador Ricard Llompart comentava que la conflictivitat en l’època triada era generalitzada, tot i que puntualitzava que «el cas de Pego té unes característiques especials». En termes generals, ens situava Llompart, en «un canvi revolucionari que està produint-se per una situació internacional que produïx una sèrie de canvis a Europa com és l’accés de la burgesia al poder. A Espanya, el fet d’una dinastia molt afeblida, el fet que a partir del 1866 es produïxen una sèrie d’elements bàsics per comprendre com s’arriba al 1968 com per exemple la separació d‘Isabel II de la Unió Liberal i la unió als moderats» que d’altra banda, en un espai de dos anys la corona perdrà «els dos grans hòmens que la sostenien».
Però a més, indica Llompart, hi ha una sèrie de crisis que afecten Pego i fins l’últim indret d’Espanya que han de veure amb la indústria, amb l’agricultura com són els canvis de conreu i les males collites. En l’àmbit polític, noves formacions van assentant-se i lluiten per tocar poder. Parla l’historiador dels progressistes i dels demòcrates.
Localitza Ricard Llompart Camilo Pérez Pastor, representant republicà per antonomàsia a Pego, forma part d’eixa burgesia que vol modernitzar el país, que té ganes de democratitzar, que no està contenta en allò que és vell. Això es dispara per elements batejats com a ‘romàntics’.
El fet d’estar descontents amb Isabel i els governs isabelins porta a que, progressistes i demòcrates creen una aliança, el Pacte d’Ostende, que va ser el preàmbul de la Revolució Gloriosa de 1868. La pregunta és, «com es munta el que passa al 1868?» qüestionava l’historiador Ricard Llompart. Posava com a exemple el que va passar a Pego. Ací es va donar, explicava, «partides com la de Camilo Pérez Pastor […], està el fet que una sèrie d’homes importants del poble volen un canvi i, eixa gent, junt amb els que estan menejant-se muntaran les juntes revolucionàries» que es va crear, segurament, el mes de setembre. La importància de Pego és que des d’ací s’expandix a d’altres pobles de la rodalia com són els de la Rectoria. Una vegada es constituïa la Junta Revolucionària es convocaven eleccions per sufragi universal.
El periodista i escriptor Antoni Reig explicava que «Dénia no tenia cap personatge» i passaven sense pena ni glòria. A Pego, però, la cosa era diferent perquè existien «sector molt ideologitzat». Entre els personatges destacats, el Mayorazgo Cendra, «un home d’idees progressistes, és una font essencial el seu testimoni per a entendre tot este període». En eixe moment Cendra està retirant-se per la seua avançada edat. No obstant, existix una figura en alça, hi destaca Reig. Es tracta de «Camilo Pérez Pastor, amb un paper rellevant en el tema del republicanisme».
Al mig d’eixos dos personatges, avança Reig, està el cacic de Pego, Pere Sala. «Sala, com a bon cacic sap que les circumstàncies van a canviar i cal ajustar-se a la nova etapa que s’obri». S’han de buscar noves aliances una vegada desapareguda Isabel II.
Tornant als altres dos personatges, explicava el periodista i escriptor Antoni Reig que «El desencontre entre el Mayorazgo Cendra i Pérez Pastor es produïx quan este segon en compte d’anar a Alcoi torna a Pego i és rebut a tirs per la junta revolucionària que havia format el Mayorazgo».
A partir d’este moment tot són hipòtesi perquè no hi falten fonts. Segons Reig i Llompart, a partir d’una referència en les memòries del Mayorazgo Cendra en què es veu que «comença a sospitar de Camilo Pérez Pastor perquè l’han vist en l’heretat de Pere Sala», el que fa preguntar-se «que feien parlant els dos? El cacic, conservador però que juga totes les baralles amb este home que era republicà federalista, dels radicals en aquell moment», planteja Reig.
Paral·lelament Camilo Pérez Pastor acusa el Mayorazgo d’haver conformat una junta revolucionària amb gent que havia format part dels ajuntaments dels governs de Narváez i de O’Donnell. Per la seua banda, el Mayorazgo acusa Pérez Pastor d’haver pactat amb els partits del vell règim. Es produïx així, definitivament, el primer trencament.
Es dissol eixa junta revolucionària i, en fer eleccions a Pego i s’altera l’ordre a la localitat. El governador, «que era acusat d’ajudar als carlistes», assenyala Reig, «suspèn l’ajuntament que havia eixit d’eixes eleccions». Es fan noves eleccions també contestades, però finalment aprovades. Eixos resultats sí que són acceptats i es constituïx un nou ajuntament.
Una setmana abans que prenga possessió el nou ajuntament de Pego, l’any 1869, curiosament «es produïx un indult oportú, el de José Marco Marco, de malnom Ganyà», explica el periodista i escriptor Toni Reig. Estava sentenciat per haver matat a Fernando Sendra deu anys abans. Marco havia estat Guàrdia Civil i l’havien expulsat del cos. Era home dels Sala, dels conservadors. En eixe nou ajuntament està representada la Unió Liberal i homes republicans de Camilo Pérez Pastor, sent el Mayorazgo ja relegat a un segon terme.
El 6 d’agost de 1969 formen la guàrdia rural i la guàrdia municipal de Pego eren José Marco Marco (Ganyà), indultat per la mort de Fernando Sendra; José Sanchis Ferrando (Cabut), condemnat per lesions a Juan Bautista Sendra en una baralla en la que va morir José Banyuls i al 1869, agressió i amenaces a Salvador Ortolà; Pascual Marco Marco (germà major de Ganyà) processat i absolt per l’assassinat de José Banyuls; Carlos Cabrera, processat per l’assassinat de Fernando Sendra i condemnat per lesions a Andrés Sendra; Vicente Mestre Sendra, processat per l’assassinat de Fernando Sendra; Miguel Montagut Bernabeu, agressió i amenaces a Salvador Ortolà; i Daniel Durbà Llàcer. «Esta era la gent que s’havia d’encarregar de la seguretat dels pegolins en els camps i en la ciutat», comentava Reig.
En dos mesos són múltiples les denúncies del sector del Mayorazgo Cendra per l’actuació de la guàrdia rural i la guàrdia municipal de Pego. És certament, un període molt convuls, però, hi destacava Reig, no hi ha morts. Sí amenaces, tirs, incendis a la porta de casa.
Dos anys després, «el 28 de febrer de 1871 es produïx un assalt a la diligència de Gandia i la sorpresa és qui assalta són els guàrdies rurals bàsicament, els Marco». Això ja no agrada als Sala perquè en eixe assalt primer ferixen i després mor, uns dies després, Salvador Ortolà. Esta situació provoca que la Guàrdia Civil actue ràpidament i deté els guàrdies rurals.
«Del 2 de març al 6 d’abril de 1871 anem a dir que és el ferm dels Ganyans. Són detinguts. La Guàrdia Civil creu que no estan segurs a la presó de Pego i decidix traslladar-los a una presó. Ixen escortats per la Guàrdia Civil i, la versió oficial és que els ixen, a prop d’Oliva, roders amb la intenció d’alliberar els 4 presos que portaven. Es produïx un tiroteig i, curiosament, només moren els 4 presos», relata l’escriptor i periodista Antoni Reig que recorda que són tot hipòtesis i s’ha d’agafar amb pinces.
Este episodi «alça sospites i arriba al Congrés dels Diputats perquè, uns mesos abans a Andalusia, un governador de Còrdova va matar més de 100 bandolers en el mateix esquema que la versió oficial pegolina». Fins i tot la premsa ho suggerix.
Els presos que van morir van ser Pascual Marco Marco, Fernando Massanet Cambrils (Panxeta), Raimundo de la Asunción (Bord de l’Estela, casat en una Marco), José Miralles Sendra i, un mes després, es troba la defunció de Juan Marco Marco (Ganyà). Tot apunta que la desaparició dels dos Ganyans és ordre de Pere Sala cansat d’una violència que ja no controlava.
Reig i Llompart consideren que totes les morts que venen després són «actes de vendeta personal», ja no són dirigits per ningú. Esta hipòtesi la reforcen explicant que l’1 d’octubre de 1874 mor tirotejat Octavio Sena Colubi. El 17 de gener de 1875 troben al pla del Miserà el cadàver de Pascual Marco, fill de Pascual Marco Marco. El 9 d’abril de 1877 mor apunyalat, al costat de l’església, Aureliano Sánchez que havia estat Secretari de l’Ajuntament de 1869 i germà d’un dels guàrdies rurals capitanejats per Ganyà. El 24 de març de 1878 és assassinat Gerardo Sena Colubi. El 18 de desembre de 1883, cinc homes tirotegen i maten Daniel Sena Colubi.
En este escenari «l’ajustament polític, on la gent no sap amb qui està, té eixa correspondència amb el món de la violència. Ací els cacic van distanciant-se, tot i que no es desvinculen totalment», assenyalen els autors de la ponència. Alhora comenten que a mesura que s’estudia la qüestió van apareixent noves informacions que enriquixen el que hi ha fins ara.