2010, una Pinyata exultant
L’enterro de la Sardina pegolí va estar molt concorregut després de les penúries que la meteorologia va fer passar als pegolins i pegolines en Carnestoltes. Així, des de les 23 hores aproximadament, fins passades les 2 de la matinada estigueren arribant colles amb el seu taüt o amb d’altres representacions d’En Carnestoltes des de la Plaça de l’Ajuntament fins al Pla de la Font, on esperava una gran foguera. La festa es dilatà fins a altes hores de la matinada per tot el poble.
El so de la música en viu no es pot dissociar de Pinyata, perquè tot i que cada vegada més, la música dance emesa des de les plataformes de camions, domina la desfilada de Pinyata, encara queden colles que mantenen la música de xaranga viva i ben festiva.
Si Pinyata ja és molt benvolguda per la població pegolina, sembla que en aquest 2010, les inclemències meteorològiques que feren suspendre les activitats a l’aire lliure del Carnestoltes, li imprimia a l’enterro de la Sardina encara més significació i és per això que milers de persones, pegolines i forànies, prengueren els carrers marcats per a la desfilada de Pinyata. Els pegolins i pegolines ja sabem que estimen molt especialment la Pinyata, però que en pensen de la festa les persones que la viuen per primera vegada? Durant la nit van recollir alguns testimonis que no defrauden i testimonien que “és molt curiosa”, “espectacular, una passada, la festa del poble”, “superoriginal”, “impressionant”, “molt bonica tradició”, eren qualificatius per descriure la Pinyata. Davant la pregunta que si repetirien, no s’ho pensen i ho afirmen rotundament.
Un riu de foscor amb molta festa començà a desfilar passades les 11 de la nit des de la Plaça de l’Ajuntament fins arribar al Pla de la Font, on la tradicional foguera esperava els taüts, les sardines i la resta de representacions d’En Carnestoltes per a ser consumits per les flames i fer efectiva la mort d’En Carnal. A mesura que les colles s’aproximaven al Pla de la Font la tensió anava augmentant i la música i les expressions de goig anaven pujant de to.
Tanta era l’afluència de gent a la desfilada de Pinyata, reina de la festa, que fins passades les dos de la matinada encara no havia començat el correfocs, esdeveniment esperat per moltíssims participants. L’Esclat Teatre recordava, abans d’encetar l’espectacle que s’utilitzés roba de cotó per tal de no patir cremades a la pell. A més, avisava que no es feien responsables de la possible irresponsabilitat de les actuacions dels participants. Però per damunt de tot convidava a tothom a participar de la festa del foc. Una invitació que era contestada pels participants amb la ja mítica frase provocadora del “no hi ha foc”.
La festa de Pinyata es dilatava en distints punts del poble de Pego fins a altes hores de la matinada. Convençudes estem que fins i tot fins a primeres hores del matí de diumenge.
El so de la música en viu no es pot dissociar de Pinyata, perquè tot i que cada vegada més, la música dance emesa des de les plataformes de camions, domina la desfilada de Pinyata, encara queden colles que mantenen la música de xaranga viva i ben festiva.
Si Pinyata ja és molt benvolguda per la població pegolina, sembla que en aquest 2010, les inclemències meteorològiques que feren suspendre les activitats a l’aire lliure del Carnestoltes, li imprimia a l’enterro de la Sardina encara més significació i és per això que milers de persones, pegolines i forànies, prengueren els carrers marcats per a la desfilada de Pinyata. Els pegolins i pegolines ja sabem que estimen molt especialment la Pinyata, però que en pensen de la festa les persones que la viuen per primera vegada? Durant la nit van recollir alguns testimonis que no defrauden i testimonien que “és molt curiosa”, “espectacular, una passada, la festa del poble”, “superoriginal”, “impressionant”, “molt bonica tradició”, eren qualificatius per descriure la Pinyata. Davant la pregunta que si repetirien, no s’ho pensen i ho afirmen rotundament.
Un riu de foscor amb molta festa començà a desfilar passades les 11 de la nit des de la Plaça de l’Ajuntament fins arribar al Pla de la Font, on la tradicional foguera esperava els taüts, les sardines i la resta de representacions d’En Carnestoltes per a ser consumits per les flames i fer efectiva la mort d’En Carnal. A mesura que les colles s’aproximaven al Pla de la Font la tensió anava augmentant i la música i les expressions de goig anaven pujant de to.
Tanta era l’afluència de gent a la desfilada de Pinyata, reina de la festa, que fins passades les dos de la matinada encara no havia començat el correfocs, esdeveniment esperat per moltíssims participants. L’Esclat Teatre recordava, abans d’encetar l’espectacle que s’utilitzés roba de cotó per tal de no patir cremades a la pell. A més, avisava que no es feien responsables de la possible irresponsabilitat de les actuacions dels participants. Però per damunt de tot convidava a tothom a participar de la festa del foc. Una invitació que era contestada pels participants amb la ja mítica frase provocadora del “no hi ha foc”.
La festa de Pinyata es dilatava en distints punts del poble de Pego fins a altes hores de la matinada. Convençudes estem que fins i tot fins a primeres hores del matí de diumenge.