50 anys de vida permeten a l’Orfeó de Pego tenir un ampli repertori musical

Inclou música sacra, nadales, cançó popular, bandes sonores, havaneres, milongues, tangos i altres estils que van afegint-se any rere any al repertori que és, a més, molt internacional, ja que l’Orfeó no té por a res i canta peces en anglès, en rus, en basc o en francès. El nombre de components ha anat variant d’ençà de la seua creació. El seu punt àlgid va ser a principis dels 90 amb una cinquantena de components. Actualment en són 28.

Hui aprofundim en els 50 anys de l’Orfeó de Pego. Abans, però, recordem que el grup fundador de l’Orfeó de Pego inicia la seua activitat l’any 1967 sota el nom de ‘Cor de Pego‘ i la direcció de Josep Sendra i Piera. L’any següent, el 1968 es fa càrrec de la direcció Vicent Escrivà, frare franciscà, que va preparar el Cor per al Certamen de Masses Corals celebrat a Sagunt l’any 1972 on va guanyar el Primer Premi de la Segona Secció. El Cor passa a denominar-se, en eixe període, ‘Coral Alma Mater‘. Quan Vicent Escrivà deixa la Coral, esta és dirigida per diversos músics del poble. Entre l’any 1979 i el 1984 trobem a l’única dona que ha dirigit l’Orfeó, Dolores Amèlia Medina Sendra, filla de Dolores Sendra, també component del grup coral. Després d’ella Josep Sendra passa a dirigir-lo una altra vegada, i canvia el nom a la seua actual denominació, ‘Orfeó de Pego‘. L’any 1986 Josep Sendra cedeix la direcció a l’actual director, Pere Romà i Rocher.

L’any 1980 eren al voltant d’una vintena de components. No obstant això, eixa xifra augmenta l’any 1984, quan es produïx el primer viatge important de la formació coral pegolina per a participar en l’Advent de Viena (Àustria). Aleshores són entre 30 i 35 els membres de l’Orfeó. Serà però, a principis dels 90 quan tinga el seu moment àlgid. Este coincidix amb la compaginació de Pere Romà i Rocher com a director de l’Orfeó i de la Banda de Música, que va permetre que un nombre important de músics també complementaren la seua formació d’instrument amb formació vocal. Aleshores, explicava Fernando, un dels membres de l’Orfeó, van arribar a ser una cinquantena de components. Actualment la xifra ronda els 28 components.

Puntualitzava Fernando que allò encisador de l’Orfeó és cantar. No obstant això, els assajos, sobretot a l’hivern, moltes vegades es fan costera amunt. Actualment assagen dos hores dilluns i dos hores més dijous a partir de les 10 de la nit, a l’Espai Veïnal Antic Institut. Malgrat este «entrebanc» la fidelitat de moltes persones a l’Orfeó roman intacta perquè el fons, el cant, és el regal de l’esforç.

Durant eixos assajos es construïxen els concerts que, a poc a poc i, al llarg de l’any, aniran oferint al poble o en aplecs. Un repertori cada vegada més ampli i variat. I és que asseguren que «a l’Orfeó toquem de tot». Barregen la música sacra i les nadales amb cançó popular, bandes sonores, havaneres, milongues, tangos, nadales, i altres estils que van afegint-se any rere any al repertori que és, a més, molt internacional, ja que l’Orfeó no té por a res i canta peces en anglés, en rus, en basc o en francés.

L’Orfeó de Pego està conformat majoritàriament per gent de Pego, però també hi formen part persones com Carole (anglesa), Markus i Esther (suïssos), el que enriquix la convivència i alhora imposa reptes a tota la família coral, tenint en compte també que el repertori, com acabem d’explicar, és bastant variat i internacional. Els preguntàvem com s’enfronten a les lletres en una llengua que no és la materna. Markus explicava que «les paraules les llig i les escolta a youtube per a preparar les cançons». Esther comentava que hi ha moltes cançons que compartixen la base musical i això facilita la seua preparació. Les pegolines i els pegolins ens confessaven que quan han de cantar en llengües que no dominen diuen «alguna burradeta» i reconeixien que «costa». D’altra banda, Carole explicava que, quan s’enfronta a una nova cançó el que fa és «llegir les notes per a aprendre la cançó» i després ja passa a la lletra i la interpretació de les paraules per a sentir la cançó en la seua totalitat.

Agafant esta última qüestió, Fernando, ressaltava que Carole té nocions de solfeig el que li dóna avantatge a l’hora de cantar i confessava que «la majoria de components de l’Orfeó no sabem solfa, cantem d’oïda». Així és que, a mesura que van assajant van acoblant la lletra a la música, «a base de maxacar». Una afirmació que corroborava Rosa Carmen que el que costa és «quan ens enfrontem a una cançó completament nova per a tots i totes» perquè l’han anar traient amb el piano a poc a poc, a base de repeticions. No passa el mateix quan recuperen velles cançons que alguns dels veterans ja saben i la resta van agafant-se a la melodia.