L’Associació per la Memòria Històrica de Pego naix per «despertar el gust de la memòria, perquè no es repetisquen determinades coses»

La memòria en este cas és vista com un acte de valentia, «un acte que potser dolorós o bonic», alhora que de vegades és censurat i prohibit. Així mateix, volen «crear un lloc de la memòria als pegolins desapareguts a Gusen», incorporant també els represaliats de la Marina Alta i, si fa falta, del País Valencià. Durant la presentació es desvelava que hi ha un sisé pegolí que va ser viure la realitat esborronadora dels camps de concentració nazis. Realment no és pegolí d’origen, però hi va viure almenys 15 anys al municipi. D’altra banda, s’avançava que divendres 5 de maig, serà presentada a Pego avantprojecte de Llei de la memòria democràtica i per a la convivència de la Comunitat Valenciana.

«Només els valents es poden permetre el luxe de recordar», amb estes paraules, agafades d’una obra de teatre i dites per Maria Seguí, s’iniciava la presentació de l’Associació per la Memòria Històrica de Pego divendres de vesprada a la Casa de Cultura de Pego. Unes paraules que ajudaven la presentadora de l’acte a introduir una primera idea, que la recuperació de la memòria històrica «cobrix moltes realitats i moltes veritats», ja que entén Maria Seguí que «recordar és un acte de valentia. És un acte que potser dolorós. És un acte bonic. Però és un acte que no tot el món es pot permetre perquè de vegades és censurat, de vegades és prohibit». Totes estes afirmacions li permetien a Maria explicar que «l’Associació per la Memòria Històrica de Pego naix «amb la finalitat que, aquesta valentia i aquesta acció, siga representada i enorgullida», a més per tal «d’intentar no cometre els mateixos errors que en el passat».

Josep Server, membre de l’Associació per la Memòria Històrica, davant una sala d’actes de la Casa de Cultura de gom a gom, amb persones de totes les edats amb ganes de saber sobre la qüestió, afirmava que «ben poques vegades tan poques persones som capaces de moure tant a la primera volta que hem intentat fer alguna cosa. Segurament perquè, en la memòria de tots, està el sofriment de les persones». L’Associació no pretén tancar-se en els localismes i, tot i que nesca a Pego, la seua intenció és ser veu dels represaliats de la Marina Alta i, si fa falta, del País Valencià. La seua finalitat, apuntava Server, és «despertar el gust de la memòria perquè no es repetisquen determinades coses», per tant, volen «recuperar el fet de la memòria i anar recuperant els aspectes de la memòria de Pego i la Marina Alta, que creiem important que siguen coneguts» i també «crear un lloc de la memòria als pegolins desapareguts a Gusen».

L’IES Enric Valor de Pego s’ha involucrat des de l’inici en la proposta de l’Associació per la Memòria Històrica i per això, hi va estar present en l’acte a través del professor d’història, Joan Morell, qui va explicar que l’institut pegolí enguany «s’ha adherit a la xarxa Mai Més que pretén, en col·laboració amb ajuntaments, associacions de recuperació de la memòria històrica i, amb altres centres educatius d’Espanya, de França i Àustria, fomentar el coneixement i la reflexió sobre l’horror dels camps de concentració nazis al temps que difon les idees de llibertat, democràcia i solidaritat per les quals van morir milions de persones sota el feixisme. Idees que formen la base de la declaració universal dels Drets Humans». A partir d’este marc, els departaments de l’IES Enric Valor de Pego han iniciat un seguit d’activitats i han programat altres per al curs que ve per promoure els objectius de la Xarxa Mai Més, sempre dins el marc curricular de la LOMCE.

Entre les activitats que han realitzat a l’institut, la de recerca. I és que fins ara era coneguda, principalment, la història de quatre pegolins que van estar al camp de concentració de Gusen: Josep Server Morell, Vicent Sendra Escrivà, Andreu Sendra Morell i Carles Sendra Sendra. El cinc pegolí present a Gusen és Pascual Franqueza Alentado i ha estat més difícil d’identificar perquè, tot i ser fill de pegolins, va nàixer a l’Argentina. Des de l’IES Enric Valor han pogut localitzar una fotografia de Pasqual i han completat, amb algunes dades, el que es coneixia d’ell.

Pascual Franqueza Alentado va tenir un germà i tres germanes més, totes elles nascudes ja a Pego, després que els seus pares tornaren de l’Argentina i viure de nou al seu poble d’origen. Quan es iniciar la Guerra Civil, el juliol de 1936, Pascual Franqueza tenia 23 anys, «s’incorporà a l’exèrcit republicà quan l’exèrcit el va reclutar a files. Probablement va ser el 1937. Segons testimonis familiars, la incorporació regular de Pascual, va incitar la incorporació també a l’exèrcit republicà voluntari del seu germà menut, Carlos. Van ser incorporats a fronts diferents. Carlos va estar destinat a Madrid i per això va poder tornar a peu a Pego quan es va acabar la Guerra. Pascual s’integra en els exèrcits que estaven combatent a Catalunya i, com a conseqüència de les ofensives militars franquistes, degué passar a França a febrer de 1939. L’arribada a França va suposar la desmilitarització i l’empresonament, custòdia als camps de refugiats, presoners del sud de França.

»A partir d’este moment les dades són més confuses i, probablement es va incorporar a camps de treball. Fou capturat pels nazis i empresonat al stalag 7-A de Moosburg (Baviera) amb el número 42.708. Des d’allí va passar a Mauthausen amb el número 3.398 i va morir el 31 de gener de 1942 després de passar 16 mesos en el camp de concentració, al subcamp de Gusen, sent l’últim dels pegolins en morir en els camps de concentració. Segons els seus familiars l’empresonament i la mort no se’ls va comunicar fins els anys 70 del segle passat», va relatar Joan Morell.

Amb l’aportació d’estes dades, l’IES Enric Valor de Pego va voler demostrar com, «des de l’institut podem contribuir a la recuperació de la memòria històrica al temps que involucrem els i les alumnes en el coneixement dels mètodes de treball històric», declarava Morell.

La regidora de Cultura, Laura Castellà, també va intervindre en la presentació d’esta nova associació pegolina i va insistir que «s’ha de treballar i treballar per ensenyar als nous ciutadans la veritat de tota la història» i manifestava creure que, «amb l’avantprojecte de Llei de la memòria democràtica i per a la convivència de la Comunitat Valenciana, que ha impulsat el nou Consell, i que serà presentat divendres 5 de maig a Pego, s’ha primat el dret a la reparació i al reconeixement de les víctimes i s’ha pogut intervindre en almenys 300 foses».

Josep Nadal va explicar l’origen de la cançó ‘3 de Pego’, un número que ha augmentat a mesura que s’han anat coneixent dades i que actualment està xifrat en 5 els pegolins que van ser presoners en camps de concentració nazis. En el moment d’escriure la cançó va triar la xifra de tres perquè, tot i que havia llegit en algun lloc que n’eren quatre, quan va intentar trobar l’article que els citava, en no trobar-lo, només va poder certificar que almenys hi havia 3 amb el cognom ben pegolí de Sendra. És per això que va preferir no xafar-se els dits.

Nadal hi va destacar, per damunt de tot, el per què de la cançó que es construïx a partir de la coincidència de les dates de mort, molt properes totes en el temps, alhora que també beu de l’experiència vital que coneix Josep Nadal a partir de la vivència del seu avi al camp de concentració del camp d’Argelèrs. I és que per a l’excantant de La Gossa Sorda és important per a recordar les víctimes del terror nazi «és recordar les seues il·lusions, quins eren els seus somnis i què és el que feien en vida i que els va portar fins allí». És per això que a la cançó «intente transportar-me al poble de Pego dels anys 30 i explicar un poc que és que crec que passava allí». Reconeixia Nadal que s’havia emocionat de veure la feina feta per l’Associació per la Memòria Històrica i, el que el va dur a afirmar que, el buit que va omplint-se amb tota eixa informació fa que la cançó s’acabe.

El testimoni més dur va ser el de Adrián Blas Mínguez, el representant de l’Amical de Mauthausen. Ell va ser l’encarregat de desvelar a l’auditori que, segons la informació facilitada per l’alcalde de Pego, ha augmentat de 5 a 6 la xifra de pegolins que van estar als camps d’extermini nazi. Realment esta sisena persona no és estrictament pegolí perquè no va nàixer al poble, però sí que hi va viure durant almenys 15 anys a la localitat. La informació que va avançar sobre este sisé represaliat és que va sobreviure a un camp que no és Mauthausen i a més, que està condecorat amb una alta distinció francesa per pertànyer al Maquis francés.

Però el més cru va ser l’exposició de quan arribaven als camps de concentració i deixaven d’anomenar-se pel seu nom. Passaven a ser número que s’havien d’ensenyar en alemany i, si no ho feien, rebien càstigs en forma de «pallisses impressionants, que arribaven a matar». Explicava també el representant de l’AMICAL per què van arribar els pegolins, els valencians i, en general, els republicans espanyols fins el camps de concentració nazis. Arriben allí perquè «estan en les companyies de treball militaritzades. Els agafen com a presoners els nazis quan invadixen França i quan se signa l’armistici franco-alemany, els francesos tornen a França i els alemanys pregunten que passa amb eixes persones que no són franceses […] El President del govern francès del moment, el Mariscal Pétain, va dir que no eren integrants de l’exèrcit francès i Franco els va dir els alemanys que eren apàtrides i, a partir d’eixe moment, tenen el seu destí clar. Van a parar a Mauthausen i, posteriorment a Gusen, els pitjors camps nazis».

Informava Mínguez que els pegolins represaliats a Gusen «no moren en les càmeres de gas. Els republicans i les republicanes espanyols no tenen absolutament res a veure amb les càmeres de gas», sentencia. El seu destí és, potser, més terrible encara, ja que «moren per esgotament físic quan estaven esquelètics». De fet, el representant de l’AMICAL també contava a l’audiència que assistia a les seues paraules amb un silenci rigorós, que allí «moren i els maten i assassinen de tres maneres diferents». Estes són: 1) Tir en la nuca, 2) injecció de benzina en el cor i 3) ofegament (la manera en què més assassinen). Com ho fan en esta última modalitat? Explicava Adrián Blas Mínguez que «en les banyeres, com estaven esquelètics, els pegaven en els genolls i queien i, en caure, els tapaven amb una bota i els ofegaven. Açò ho feien els nazis tenien ganes de divertir-se».

El representant de l’AMICAL de Mauthausen tatxava de «inadmissible» que tots els anys, quan l’associació està al monument de Mauthausen «arriben expedicions oficials d’altres països, amb el seu cos militar corresponent i donen novetats al monument als republicans espanyols i ahí ens tens a nosaltres i som els que rebem les novetats. Allí no hi ha ningú oficial». I afirmava que «si no arriba a ser per associacions com l’AMICAL i d’altres persones individuals, esta lluita no sé on estaria ja», es lamentava críticament Mínguez.

I és per això que, des de Pego naix una nova Associació per la Memòria Històrica, perquè l’oblit no vença els fets i estos siguen recordats de generació en generació i siguen restituïdes les memòries de les persones que van ser cruelment tractades pel règim nazi.