Les dones Cabal potencien la literatura
Amb el IV sopar literari de tardor Cabal continua impulsant els escriptors i escriptores novells que en aquesta ocasió va tenir de protagonista a la jove poetessa de Pego Isabel Garcia Canet. Tomàs Llopis, va destacar que Isabel era una alumna que va arribar a l’institut molt decidida a ser escriptora, de fet va assegurar Llopis que Isabel va nàixer amb un llapis i una llibreta sota el braç.
El primer acte que va organitzar el Grup de Dones Cabal el 2002, el va protagonitzar Isabel Garcia Canet, recitant alguns dels seus poemes d’aleshores. Aquest fet el rescatava de l’oblit la presidenta de Cabal Tere Ferrando. L’ocasió no ho desmereixia i és que aquesta jove poetessa de Pego tornava a ser el centre de la nit literària que organitzava, per quart any, el Grup de Dones. IV sopar literari de tardor que vol impulsar la literatura per a “poder gaudir de la lectura, per a conèixer-nos i adquirir cultura” segons explicava Rosa, representant de Cabal. Així mateix, va destacar l’objectiu de l’organització al respecte, “potenciar que els escriptors i les escriptores novells continuen escrivint i que es donen a conèixer”.
Tomàs Llopis va estar l’encarregat de presentar la que ha estat alumna seua a l’institut de Pego, Isabel Garcia Canet. D’ella va assegurar que “venia decidida a ser escriptora” i que sempre ha cregut que “va nàixer amb un llapis i una llibreta sota el braç”. Però va anar més enllà; Llopis va explicar que el fet d’haver caigut en les mans de Vicent Alonso a la Universitat va ser un pas importantíssim per a l’evolució escriptora d’Isabel, ja que Alonso és, entre moltes altres coses, “un pedagog extraordinari” i un escriptor excepcional.
Del llibre “Claustre” Tomàs Llopis desvela que les dues cites introductòries donen les claus sobre que és el que lector es trobarà a l’interior dels versos. Els mots són l’instrument que utilitza Isabel per a anar contra el pas del temps, a favor de la fixació d’aquest. Les tres parts que composen l’obra “Caverna, Claustre i Ceguesa” conformen una progressió, segons el també poeta Tomàs Llopis. “La carvena” és el punt de partida. Davant el repte la poetessa diu “no tingues por”. El jo en aquesta part és un jo poètic solitari que intenta recuperar les arrels i començar a construir la vida.
Avança Tomàs Llopis i en parlar de “Claustre” atén al canvi de to en l’escriptura. El món exterior comença a agafar força en aquesta segona part i ho exemplifica amb la imatge “Abril neteja”. I tot i que hi ha en altres versos com “maig, la claredat de got s’ha tornat pedra” que expressen decepció, afirma que “Claustre” és la part de la simbologia, marcada sobretot per “la màscara del poeta” aquella que reflexiona sobre quan arribar la poetessa a ser com realment és.
En la tercera part, “Ceguesa”, “la llum revifa les cendres”, indicatiu clar de què s’ha de fer una altra vida. És ací, assegura Llopis, quan Isabel planteja l’ofici de viure. Entra, a més, en l’autoconeixement i en la sinceritat “no podem amagar-nos darrere les paraules”. Comenta el presentador que la poetessa és conscient que la realitat no és plaent del tot i és per això que en el seu últim poema denuncia el present que tenim. Aconsella Tomàs Llopis a la jove que continue treballant en els versos perquè l’èxit és perillós i s’ha de saber conduir.
En el seu torn la mateix escriptora va afirmar que la poesia no cal explicar-la, perquè ella, per si sola ha de suggerir. Isabel, però ha deixat plasmat, en “poema”, la seua visió. Li agrada pensar-los i descobrir-los, assaborir-los, cosir-los, jugar amb els mots, gestar-los i al remat, parir-los.
Tomàs Llopis va estar l’encarregat de presentar la que ha estat alumna seua a l’institut de Pego, Isabel Garcia Canet. D’ella va assegurar que “venia decidida a ser escriptora” i que sempre ha cregut que “va nàixer amb un llapis i una llibreta sota el braç”. Però va anar més enllà; Llopis va explicar que el fet d’haver caigut en les mans de Vicent Alonso a la Universitat va ser un pas importantíssim per a l’evolució escriptora d’Isabel, ja que Alonso és, entre moltes altres coses, “un pedagog extraordinari” i un escriptor excepcional.
Del llibre “Claustre” Tomàs Llopis desvela que les dues cites introductòries donen les claus sobre que és el que lector es trobarà a l’interior dels versos. Els mots són l’instrument que utilitza Isabel per a anar contra el pas del temps, a favor de la fixació d’aquest. Les tres parts que composen l’obra “Caverna, Claustre i Ceguesa” conformen una progressió, segons el també poeta Tomàs Llopis. “La carvena” és el punt de partida. Davant el repte la poetessa diu “no tingues por”. El jo en aquesta part és un jo poètic solitari que intenta recuperar les arrels i començar a construir la vida.
Avança Tomàs Llopis i en parlar de “Claustre” atén al canvi de to en l’escriptura. El món exterior comença a agafar força en aquesta segona part i ho exemplifica amb la imatge “Abril neteja”. I tot i que hi ha en altres versos com “maig, la claredat de got s’ha tornat pedra” que expressen decepció, afirma que “Claustre” és la part de la simbologia, marcada sobretot per “la màscara del poeta” aquella que reflexiona sobre quan arribar la poetessa a ser com realment és.
En la tercera part, “Ceguesa”, “la llum revifa les cendres”, indicatiu clar de què s’ha de fer una altra vida. És ací, assegura Llopis, quan Isabel planteja l’ofici de viure. Entra, a més, en l’autoconeixement i en la sinceritat “no podem amagar-nos darrere les paraules”. Comenta el presentador que la poetessa és conscient que la realitat no és plaent del tot i és per això que en el seu últim poema denuncia el present que tenim. Aconsella Tomàs Llopis a la jove que continue treballant en els versos perquè l’èxit és perillós i s’ha de saber conduir.
En el seu torn la mateix escriptora va afirmar que la poesia no cal explicar-la, perquè ella, per si sola ha de suggerir. Isabel, però ha deixat plasmat, en “poema”, la seua visió. Li agrada pensar-los i descobrir-los, assaborir-los, cosir-los, jugar amb els mots, gestar-los i al remat, parir-los.