“Ulls que no veuen, cor que no sent”
Resumiria l’actitud social envers la violència masclista cap a les dones. Les xifres encenen totes les alarmes, entre 69 i 74 dones mortes a novembre de 2007, una xifra que ja supera les assassinades de tot 2006 i 2005. Centenars de pegolines i pegolins es concentraren al voltant dels ciris que representaven les difuntes per violència de gènere d’enguany per a rebutjar i denunciar els fets en un matí de diumenge trist, ennuvolat.
“El maltratador es un hombre bajito que para sentirse alto hace a su mujer ir de rodillas”, amb aquesta frase es van acomiadar Juan Manuel Guijarro, actor i director i Olga Besolí, actriu i guionista de l’obra de teatre “Fins que la mort ens separi” que es va representar diumenge, 25 de novembre, al Teatre Municipal de Pego. Una frase per a la reflexió, en la que encetem l’informatiu d’avui.
Però va haver molta més reflexió després de la representació pròpiament dita. Primer que tot: “El que hem vist no és una ficció, els passa a moltes dones […] L’assassinat és només la punt de l’iceberg. Per cada dona morta hi ha milers que són maltractades en silenci”. I continua l’Olga explicant que hi ha tres tipus de violència “física, psicològica, que és pitjor que l’anterior perquè per a arribar a colpejar primer l’agressor mina, durant anys, l’autoestima de la víctima; per últim es troba l’abús sexual, una violència que s’omet en els mitjans de comunicació.”
I què passa amb l’agressor? Explica Juan Manuel Guijarro que té molt a veure en aquest procés de violència la igualtat entre ambdós sexes, hi ha homes que no veuen com una rebaixa d’ells mateixos el fet que la seua dona puga tenir un millor treball, un millor salari, se senten menyspreats. “L’home corrent –contextualitza Guijarro- treballa en una oficina (per exemple) i té per tant un nivell econòmic mitjà-alt. Quan té més gent per dalt, tots li diuen el que ha de fer, té quatre hipoteques per pagar… se sent tan agobiat… que quan arriba a casa no vol que la seua dona li diga res. Ella és l’única parcel•la de la seua vida que pot dominar i controlar. En ella descarregarà tota la seua ràbia creient que la posseeix.”
Si la societat rebutja a la gent que maltracta, la situació pot arribar a canviar. És un altre dels missatges d’aquests artistes. Un canvi que sembla que tardarà anys en esdevenir una realitat. A Pego, cada any augmenta el nombre de persones –dones i homes- que assisteixen a l’acte de rebuig i denúncia contra la violència masclista, enguany eren centenars. No obstant, aquesta assistència deuria ser multitudinària, perquè pot passar-li a qualsevol dona, que no siga anònima, sinó la filla, la mare, la veïna o l’amiga.
Pau López, en representació del Grup de Dones Cabal va centrar la seua denúncia en les xifres. “Els números també parlen […] de vegades criden veritats esgarrifoses”. Per aturar aquestes morts demana Pau López que els maltractadors “cumplisquen les condemnes íntegres, que se’ls tracte psicològicament, que indemnitzen les famílies de les víctimes, que se’ls allunye per sempre dels fills i filles” i acaba amb un “ja està bé de violència masclista cap a les dones”.
La participació d’Ainhoa Nadal, amb la lectura d’un breu poema, indica que entre els joves pegolins i les joves pegolines també hi ha preocupació i alarma.
Ana Aparisi, exregidora de la dona, va voler posar el seu gra de sorra i va llegir una carta escrita per una dona assassinada pel seu marit. Una carta que va assegurar Aparisi podria haver escrit qualsevol de les dones que han perdut la vida en mans massa properes.
Per la seua banda, el regidor d’igualtat d’oportunitat, el nacionalista Àngel Sendra va denunciar que més d’una dona per setmana mor a l’Estat Espanyol i que aquestes morts són només la mostra visible de tota la violència que es genera en el si de les vivendes, al caliu de les parets de la llar. Va ressaltar la importància del suport institucional que han de rebre les dones maltractades i va assenyalar que les polítiques educatives d’igualtat són la base perquè es construisca un altre tipus de relacions entre els homes i les dones.
I per últim una impactant performance del grup La Butaca Teatre i Malaball que va emocionar a més d’una persona entre el públic assistent. L’obra es basa, segons el director, Cèsar Monzonís, en la popular dita castellana “ojos que no ven, corazón que no siente”, el titular escollit per a la notícia, que resumeix l’actitud silent de la societat que davant la brutal violència que alguns homes exerceixen sobre les seues companyes sentimentals, es nuguen una bena al voltant dels ulls i fan com si res veieren. Amb una música dolça i dolorosa després d’un casament i de la mort de la núvia a mans del marit, apareixen en escena els noms de dones anònimes, de totes les nacionalitats, de totes les edats: “Claudia, 23 anys, violada”, “Laia, 37 anys, atemorida”, “Natacha, 30 anys, colpejada”, “Elisabeth, 50 anys, morta”, “Elian, 25 anys, apallissada”, i la llista continua. En mans de la societat està aturar la violència masclista cap a les dones.
Però va haver molta més reflexió després de la representació pròpiament dita. Primer que tot: “El que hem vist no és una ficció, els passa a moltes dones […] L’assassinat és només la punt de l’iceberg. Per cada dona morta hi ha milers que són maltractades en silenci”. I continua l’Olga explicant que hi ha tres tipus de violència “física, psicològica, que és pitjor que l’anterior perquè per a arribar a colpejar primer l’agressor mina, durant anys, l’autoestima de la víctima; per últim es troba l’abús sexual, una violència que s’omet en els mitjans de comunicació.”
I què passa amb l’agressor? Explica Juan Manuel Guijarro que té molt a veure en aquest procés de violència la igualtat entre ambdós sexes, hi ha homes que no veuen com una rebaixa d’ells mateixos el fet que la seua dona puga tenir un millor treball, un millor salari, se senten menyspreats. “L’home corrent –contextualitza Guijarro- treballa en una oficina (per exemple) i té per tant un nivell econòmic mitjà-alt. Quan té més gent per dalt, tots li diuen el que ha de fer, té quatre hipoteques per pagar… se sent tan agobiat… que quan arriba a casa no vol que la seua dona li diga res. Ella és l’única parcel•la de la seua vida que pot dominar i controlar. En ella descarregarà tota la seua ràbia creient que la posseeix.”
Si la societat rebutja a la gent que maltracta, la situació pot arribar a canviar. És un altre dels missatges d’aquests artistes. Un canvi que sembla que tardarà anys en esdevenir una realitat. A Pego, cada any augmenta el nombre de persones –dones i homes- que assisteixen a l’acte de rebuig i denúncia contra la violència masclista, enguany eren centenars. No obstant, aquesta assistència deuria ser multitudinària, perquè pot passar-li a qualsevol dona, que no siga anònima, sinó la filla, la mare, la veïna o l’amiga.
Pau López, en representació del Grup de Dones Cabal va centrar la seua denúncia en les xifres. “Els números també parlen […] de vegades criden veritats esgarrifoses”. Per aturar aquestes morts demana Pau López que els maltractadors “cumplisquen les condemnes íntegres, que se’ls tracte psicològicament, que indemnitzen les famílies de les víctimes, que se’ls allunye per sempre dels fills i filles” i acaba amb un “ja està bé de violència masclista cap a les dones”.
La participació d’Ainhoa Nadal, amb la lectura d’un breu poema, indica que entre els joves pegolins i les joves pegolines també hi ha preocupació i alarma.
Ana Aparisi, exregidora de la dona, va voler posar el seu gra de sorra i va llegir una carta escrita per una dona assassinada pel seu marit. Una carta que va assegurar Aparisi podria haver escrit qualsevol de les dones que han perdut la vida en mans massa properes.
Per la seua banda, el regidor d’igualtat d’oportunitat, el nacionalista Àngel Sendra va denunciar que més d’una dona per setmana mor a l’Estat Espanyol i que aquestes morts són només la mostra visible de tota la violència que es genera en el si de les vivendes, al caliu de les parets de la llar. Va ressaltar la importància del suport institucional que han de rebre les dones maltractades i va assenyalar que les polítiques educatives d’igualtat són la base perquè es construisca un altre tipus de relacions entre els homes i les dones.
I per últim una impactant performance del grup La Butaca Teatre i Malaball que va emocionar a més d’una persona entre el públic assistent. L’obra es basa, segons el director, Cèsar Monzonís, en la popular dita castellana “ojos que no ven, corazón que no siente”, el titular escollit per a la notícia, que resumeix l’actitud silent de la societat que davant la brutal violència que alguns homes exerceixen sobre les seues companyes sentimentals, es nuguen una bena al voltant dels ulls i fan com si res veieren. Amb una música dolça i dolorosa després d’un casament i de la mort de la núvia a mans del marit, apareixen en escena els noms de dones anònimes, de totes les nacionalitats, de totes les edats: “Claudia, 23 anys, violada”, “Laia, 37 anys, atemorida”, “Natacha, 30 anys, colpejada”, “Elisabeth, 50 anys, morta”, “Elian, 25 anys, apallissada”, i la llista continua. En mans de la societat està aturar la violència masclista cap a les dones.