L’urbanisme amb perspectiva de gènere reivindica una «ciutat cuidadora»

Una ciutat amb uns espais públics que es conceben com espais de trobada, amb bancs, amb fonts, zones de joc i altres elements que ajuden a la diversitat. Espais amb visibilitats perquè les dones se senten segures, on puguen veure i ser vistes. Espais amb vida. Amb noms de dones. Espais que compten amb banys públics i comerços de proximitat, espais que siguen vitals i comunitaris. Són les conclusions extretes de la I Jornada d’Urbanisme i Gènere que va tindre lloc a Pego divendres, 23 de març. Una Jornada organitzada per Cabal i la Mancomunitat, amb estreta col·laboració de l’oficina tècnica de l’Ajuntament de Pego.

«Tot i que l’arquitectura i a l’urbanisme és necessari que hi haja gent especialista, també és cert que la gent que hi viu a un poble, a una ciutat, és la que té molta experiència i molta expertesa del seu entorn i, part del que fa l’urbanisme feminista és recollir l’experiència de la vida quotidiana de les persones i, amb els coneixements tècnics, traslladar-ho a un projecte, a un plànol, a un pla d’ordenació urbana», així era com introduïa Sara Ortiz Escalante, sociòloga i experta en planificació urbana, sòcia del Col·lectiu Punt 6, la I Jornada d’Urbanisme i Gènere a Pego.

El Col·lectiu Punt 6 porta més d’una dècada repensant els espais des de l’experiència quotidiana i per una transformació feminista i això és el que va intentar traslladar Sara Ortiz a les persones que van participar en la I Jornada d’Urbanisme i Gènere que es va celebrar divendres, 23 de març, a Pego, organitzada per Cabal i la Mancomunitat de Serveis Socials de Pego, l’Atzúbia i Les Valls, amb estreta col·laboració amb el departament d’Urbanisme de l’Ajuntament de Pego.

Pot semblar nou lligar urbanisme i gènere, però informava Sara Ortiz que la història de l’urbanisme feminista ja té 40 anys. Este urbanisme amb perspectiva de gènere intenta transformar la societat perquè siga més justa i més igualitària, perquè no hi haja discriminacions. A partir dels anys 2000 s’introduïx en la normativa estatal. Abans, però, als anys 90 ja es contemplava en marcs normatius internacionals.

Explicava la component del Col·lectiu Punt 6 que, «quan parlem d’urbanisme amb perspectiva de gènere, el que emfatitzem és no només esta divisió entre homes i dones, és a dir, com es construïx el que s’espera d’un home i d’una dona i es viu en les nostres ciutats, sinó en general les identitats de gènere que estan entrellaçades amb altres identitats i que també poden ser opressions a través de l’urbanisme». I és que subratllava Ortiz, que «l’urbanisme ha fet una reproducció de d’androcentrisme, és a dir, que la societat pren com a element neutral un model masculí […] un model que reproduïx els rols de gènere».

La crítica feminista es fa a diferents models urbanístics. Al de les urbanitzacions o suburbis que, «al separar les funcions i passar totes les tasques domèstiques als suburbis, a la casa, les dones acaben sent una mica les presoneres d’estos suburbis perquè tradicionalment són les que han tingut menys accés al cotxe i es quedaven a casa, traient-les del mercat de treball».

L’urbanisme preventiu que té com a objectiu prevenir que passen coses a l’espai públic com per exemple el botellàs, gent sense casa dormint al carrer, etc. I per a això «neteja l’espai públic d’elements, de mobiliari que ens ajuda a la vida quotidiana». ÉS el moment en què arriben les places amb ciment, sense bancs o amb bancs individuals, s’eliminen els elements de socialització». L’urbanisme feminista critica que «si fem esta neteja de l’espai públic, este no es percep més segur perquè perd la seua vitalitat, no dóna suport a les tasques de la vida quotidiana i, a més les càmeres de seguretat no donen més seguretat si no estan lligades amb una altra acció», relatava Sara Ortiz.

Altres models que també critica l’urbanisme feminista són la gentrificació o turistificació perquè fomenta que la gent que ha viscut tota la vida en els barris es veja forçada a desplaçar-se perquè els preus dels habitatges es disparen. També fa que desapareguen els comerços de tota la vida. O les ciutats intel·ligents, no perquè no siga útil este model de ciutat, sinó que ací el que es critica que caldria primer invertir en les necessitats bàsiques de la vida quotidiana dels barris i, una vegada estes estiguen cobertes, passar a invertir en la tecnologia.

L’urbanisme feminista també critica que s’invertisca en grans infraestructures i que esta inversió en gran autovies o autopistes no es considere deficitària, com sí que passa amb la inversió en transport públic. Justament en este sentit «els estudis de mobilitat mostren que la majoria d’homes es mouen en transport privat, en cotxe, mentre que la mobilitat de la majoria de dones és a peu o en transport públic», explica la sòcia del Col·lectiu Punt 6, el que explica que també en esta qüestió l’urbanisme discrimina la dona.

L’urbanisme amb perspectiva de gènere proposa que s’ha d’aprofundir «en l’anàlisi de la realitat, prioritzant l’experiència quotidiana i la diversitat de les persones», «valora la proximitat com a qualitat urbana, que podem fer les activitats de la vida quotidiana en un entorn pròxim i que poques coses les hagem de buscar fora» i també «valora i visibilitza les tasques reproductives i les cures de la societat, perquè la societat les valore a nivell social i públic i acaben sent una responsabilitat compartida, no només en el si de la família, sinó a nivell social i comunitari». «Trenca les jerarquies socials i entre disciplines, no veu l’urbanisme com una ciència d’especialista, sinó que valora el coneixement de les persones veïnes de l’entorn on vivim», també vol «desjerarquitzar disciplines» i «reconeix la diversitat de cossos i funcionalitats, és a dir, que som diferents i hem de veure les diferents funcionalitats i capacitats que tenim» i «com està construït l’espai públic ens permet tenir accés universal», manifestava Sara Ortiz.

La seguretat també és un aspecte important dins l’urbanisme amb perspectiva de gènere i esta no s’enfoca només en previndre que passe un delicte, sinó també com les dones perceben els espais públics més segurs. És una realitat que les dones continuem limitant l’ús i el gaudi dels espais públics de les ciutats o dels pobles, particularment de nit, per la percepció de por i d’inseguretat que tenim. Això ho intentar corregir l’urbanisme amb perspectiva de gènere. En este sentit proposa sis elements que s’han identificat que fan sentir a les dones més segures. Entre eixos elements trobem «la visibilitat, el veure i ser vista, que hi haja il·luminació, però també que no hi haja murs, obstacles, elements del mobiliari urbà que puguen ser una barrera visual»; «un altre element ha de veure amb la vigilància informal i l’accés a ajuda, que hi haja activitats al carrer, amb la vitalitat, amb el sentit de comunitat i que puguem demanar ajuda a diferents espais», detallava la sociòloga.

En definitiva, «l‘urbanisme feminista posa la vida quotidiana al centre de l’urbanisme i per tant el que fa és treballar cap a un model de ‘ciutat cuidadora‘ que permet cuidar les altres persones, sinó que també cuida el seu entorn natural, una ciutat que siga sostenible, que no siga contaminant, etc». Esta ciutat cuidadora, a més «et cuida a tu, amb com desenvolupar la mobilitat, les prioritats, amb la seguretat i permet cuidar-te perquè et dóna espais d’ocis diversos».

La ‘ciutat cuidadora’ és, per tant, una ciutat amb uns espais públics que es conceben com espais de trobada, amb bancs, amb fonts, zones de joc i altres elements que ajuden a la diversitat. Espais amb visibilitats perquè les dones se senten segures, on puguen veure i ser vistes. Espais amb vida. Amb noms de dones. Espais que compten amb banys públics i comerços de proximitat, espais que siguen vitals i comunitaris.