Pego, l’únic poble de la Marina Alta en rebre la visita de l’últim brigadista Josep Almudéver Mateu
La sala de la Casa de Cultura es va quedar menuda divendres 20 d’abril de vesprada per a escoltar el testimoni de Josep Almudéver Mateu que, als seus 98 anys, continua explicant les seues memòries de la Guerra Civil i la postguerra. Va ser més d’una hora i mitja d’històries, majoritàriament, crues i esfereïdores, tot i que també va aconseguir dibuixar el somriure o traure alguna rialla al públic que molt atentament l’escoltava.
D’entre els actes que s’inclouen dins el I Cicle al voltant de la Memòria Històrica organitzats per la Regidoria de Cultura i l’Arxiu Municipal de Pego, potser el més esperat era el que va tindre lloc divendres passat, 20 d’abril. Es tracta de la conferència de l’últim brigadista, Josep Almudéver Mateu. Nascut a Marsella l’any 1919 (al mes de juny complix 99 anys), tots els anys quan visita Alcàsser, d’on era son pare, sa mare era del barri del Carme de València, aprofita per fer xerrades en altres localitats per explicar les seues vivències de la Guerra Civil i la postguerra. Ho fa acompanyat de Toni Simó, historiador.
El 20 d’abril va ser «un d’eixos dies en què m’he sentit un privilegiat per haver passat una estona amb Josep Almudéver Mateu», manifestava l’alcalde de Pego, Enrique Moll abans que agafara la paraula el protagonista. Qualificava l’alcalde a Josep Almudéver com a «memòria viva del que va passar». És per això que li donava les gràcies «per tot el que estàs fent, per mantindre viva la memòria dels nostres avantpassats i de tota la gent que va lluitar per la llibertat a Espanya».
La regidora de Cultura, Laura Castellà, assegurava que divendres era «un d’eixos dies que mereixen la pena vindre a escoltar la història viva d’una persona que ha viscut tot allò que hem estudiat d’història». Aconsellava la regidora al públic present que aprofitara l’ocasió d’escoltar-lo.
L’arxiver municipal, Joan Miquel Almela, aprofundia en la visita que pel matí havien fet Josep i Toni a l’IES Enric Valor de Pego. Explicava que s’havia «emocionat igual que s’han emocionat tots els alumnes i tots els professors». Afegia que «no havia vist mai alumnes d’institut, 70 alumnes d’institut, sense parlar i tirar-se coses i hui ha passat».
Per a introduir els dos ponents, Almela triava la lectura d’unes memòries, quasi inèdites, escrites per l’alcalde Aquilino Barrachina quan estava a la presó de Dénia l’1 de novembre de l’any 1939, a l’habitació de la mort. ‘Martirio sufrido al terminar la guerra civil’ és com va titular Barrachina allò viscut al port d’Alacant, on també va estar Josep Almudéver.
Josep Almudéver Mateu als 17 anys va decidir allistar-se per anar-se’n al front quan esclatà la Guerra Civil perquè, explicava Toni Simó, va considerar que anava a estar millor al front davant les matances generalitzades que veia que es produïen al seu voltant. En el primer intent d’incorporar-se a una columna que anava cap al front de Terol no el van acceptar per ser menor d’edat. Així que, en tornar a Alcàsser se’n va anar a l’Ajuntament perquè li falsificaren el document d’identitat. Com era francés i no tenia documentació espanyola, van accedir. Això li va permetre anar-se’n al front on va passar dos anys.
Estant en el front «és ferit prou greu, amb una greu compareixença». En acabar-la, s’unix a una bateria de brigadistes internacional italians que hi ha a Silla. L’agafen en saber francés, castellà i valencià. Al poc de formar part d’esta bateria se signa el pacte de no intervenció i, en poc temps, envien a 2.000 brigadistes a la Pobla Llarga. Des d’allí ixen en vaixell via Barcelona i són expulsats els brigadistes internacionals d’Espanya.
Ja a França, Josep Almudéver es dirigix al cònsol republicà espanyol a Marsella perquè li aconseguisca un passaport que li permeta tornar a Espanya. Una petició que sorprèn el cònsol perquè ja se sabia que la guerra estava perduda i la majoria de republicans volien eixir d’Espanya, no entrar-hi. Finalment torna a València.
Agafant la paraula Josep Almudéver, va explicar moltes anècdotes d’eixe periple temporal. Ací ens fem ressò d’algunes d’elles. Entre elles la que, de segur, més va impactar entre el públic. Se situa temporalment una vegada està clar que del port d’Alacant no eixiran vaixells cap a l’exili perquè ja estava pres pel bàndol franquista. Explicava Almudéver que els agafaren i «ens portaren primer al camp de los Almendros quan tenia 19 anys». I va poder compartir amb milers d’hómens que se sent quan portes una setmana sense haver menjat. D’allí va passar ell i son pare al camp d’Albatera on, assegura, «va ser pitjor perquè ens donaven dos sardines i mitja d’escabeig per dia». Això provocà no poder anar al bany, el que va provocar algunes morts.
No tenint prou amb això, continuà explicant Almudéver, van començar a afusellar. Primer tres, d’estos el primer afusellat va dir «Visca la República, visca el Socialisme, visca el Comunisme!», després m’afusellen quatre, tres d’ells digueren el mateix que l’anterior i el quart digué: «tireu, fills de puta!» i va continuar el relat afirmant que «els fills de puta, tiraren». Un altre dia van afusellar només un. Este també els digué, «tireu, fills de puta!». Va ser resistent, «quan li dispararen el primer tir de gràcia, tira a alçar-se, segon tir de gràcia, tira a alçar-se i així fins a quatre voltes. Jo al costat, amb 20 anys. Això va ser el més criminal que em van fer», descobria a un auditori mut, Josep Almudéver.
Explicava Toni Simó que en estos camps «s’afusellava tal qual perquè, sobretot, hi havia moltes fugues. El camp era molt rudimentari. No hi havia seguretat i els presos s’escapaven fàcilment i, quan n’agafen algun fugint era afusellat ràpidament. El posaven en una fosa comuna que encara està al camp d’Albatera».
Un altre moment curiós que va relatar va ser quan al poble es van sorprendre moltíssim en veure’l arribar amb autobús. Era com una aparició. Tot era perquè l’Ajuntament d’Alcàsser dies abans havia rebut un telegrama enviat des de Castelló de la Plana informant que «el dia 18, a les 5 del matí, l’havien afusellat». La situació la desvelava Toni Simó explicant que la Brigada Internacional 129 es va quedar bloquejada entre la Pobla Llarga i Castelló de la Ribera. «Intentaren eixir però, com Franco entrà per Vinaròs, havien tallat carretera, ferrocarril i per tant, es quedaren bloquejats» per això «hagueren d’eixir en vaixell, de nit, pintat el vaixell de negre, per a poder passar». Per tal de maquillar el que havia passat i desmoralitzar els que encara lluitaven, l’exèrcit franquista va vendre que havia «agafat el vaixell que portava 3.000 brigadistes internacionals a Castelló i els he afusellat als 3.000» i d’ahí que a Alcàsser es pensaren que estava mort i va sorprendre tantíssim la seua aparició.
Estes situacions i moltes altres es poden llegir al llibre El pacto de no intervención. Pobre República. Memòrias del miliciano y brigadista internacional José Almudéver Mateu que ja porta cinc edicions amb més de 2.000 exemplars venuts.