El TSJ paralitza l’activitat de la pedrera d’Atzaïla fins que l’empresa obtinga la declaració d’impacte ambiental
La sentència també condemna a la Conselleria de Medi Ambient, Territori i Habitatge a dur a terme les actuacions d’inspecció i incoació dels procediments administratius de la seua competència. La sentència compta amb un vot particular que discrepa amb la sentència «al no estar de acuerdo ni con los fundamentos de derecho ni con el fallo de la misma». El contenciós administratiu ha estat interposat per l’Associació Gelibre.
Des d’almenys l’any 2009 l’Associació per a la protecció del medi ambient de l’Atzúbia, Gelibre, denuncia la inactivitat de l’administració autonòmica en l’exercici de les seues competències en la tutela dels drets mediambientals i el dret a gaudir d’un medi ambient adequat. Anys i anys sol•licitant la paralització de l’activitat d’extracció de la pedrera d’Atzaïla, en terme de Pego, però molt pròxima a l’Atzúbia, per no tenir llicència i haver realitzat modificacions substancials en l’activitat, segons s’extrau de la lectura dels fonaments de dret de la sentència 709/2014 del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana.
De fet, en la nota de premsa que Gelibre va remetre divendres passat als mitjans de comunicació recordava que «Des de fa anys Gelibre ve demanant a les administracions locals i autonòmiques implicades que l’activitat d’extracció i trituració d’àrids de la pedrera no s’ajusta a la legalitat vigent i que les molèsties sobre la ciutadania del poble de l’Atzúbia (soroll, vibracions, pols… a menys de 300 m de distància) són enormes. L’explotació es va modificar substancialment (la capacitat extractiva va passar de 50.000 t/a a 208.416 t/a, fins a 500.000t/a) sense cap tipus de llicència ambiental ni la Declaració d’Impacte Ambiental [DIA] necessària segons la normativa vigent».
És per això que insistix Gelibre que «ha demanat insistentment la paralització immediata de l’activitat per sotmetre-la al procediment corresponent per a l’obtenció de Llicència Ambiental, així com la corresponent Declaració d’Impacte Ambiental». Com a resposta, assegura l’associació atzubiana, «Ni l’administració local ni l’autonòmica ens ha volgut reconèixer mai la nostra raó ni els efectes nocius sobre el poble de l’Atzúbia». Després d’anys de lluita, la darrera sentència del TSJ valencià els dóna la raó.
A partir del contingut dels fonaments de dret de la sentència 709/2014, esta conclou entre d’altres coses, després d’estudiar la documentació aportada per les parts, que «ninguna administración, ni por supuesto la codemandada titular de la explotación ha llevado a cabo medidas para actualizar la licencia de actividad para fábrica de cal y trituración de áridos concedida en 1963 a la explotación extractiva minera existente en la realidad […], desarrollando en consecuencia una actividad ilegal, no amparada en la normativa vigente».
D’acord amb este criteri, la sentència falla estimar parcialment el recurs 68/2011 interposat per Gelibre contra la inactivitat de la Conselleria de Medi Ambient, Territori i Habitatge. Així, declara «la obligatoriedad declaración de impacto ambiental de la actividad de extracción de áridos y planta de tratamiento» i condemna la Conselleria a «llevar a cabo las actuaciones de inspección previas previstas en el articulo 68 y 78 de la Ley 2/2006 y en todo caso incoar los procedimientos administrativos de su competencia en materia forestal, de contaminación del aire, ruidos, zona de protección de carreteras y de restauración de la legalidad urbanística infringida».
Contra la sentència cap recurs de cassació. I és potser per això, que este matí la pedrera continuava amb la seua activitat.
D’altra banda, també caldria assenyalar que esta sentència té un vot particular en què n’Edilberto Narbón exposa que «discrepo respetuosamente de la sentencia mayoritaria al no estar de acuerdo ni con los fundamentos de derecho ni con el fallo de la misma». Segons Narbón la interlocutòria deuria «desestimar el recurso planteado por la Associació per la protecció del medi ambient de l’Atzúbia», Gelibre.
Des d’almenys l’any 2009 l’Associació per a la protecció del medi ambient de l’Atzúbia, Gelibre, denuncia la inactivitat de l’administració autonòmica en l’exercici de les seues competències en la tutela dels drets mediambientals i el dret a gaudir d’un medi ambient adequat. Anys i anys sol•licitant la paralització de l’activitat d’extracció de la pedrera d’Atzaïla, en terme de Pego, però molt pròxima a l’Atzúbia, per no tenir llicència i haver realitzat modificacions substancials en l’activitat, segons s’extrau de la lectura dels fonaments de dret de la sentència 709/2014 del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana.
De fet, en la nota de premsa que Gelibre va remetre divendres passat als mitjans de comunicació recordava que «Des de fa anys Gelibre ve demanant a les administracions locals i autonòmiques implicades que l’activitat d’extracció i trituració d’àrids de la pedrera no s’ajusta a la legalitat vigent i que les molèsties sobre la ciutadania del poble de l’Atzúbia (soroll, vibracions, pols… a menys de 300 m de distància) són enormes. L’explotació es va modificar substancialment (la capacitat extractiva va passar de 50.000 t/a a 208.416 t/a, fins a 500.000t/a) sense cap tipus de llicència ambiental ni la Declaració d’Impacte Ambiental [DIA] necessària segons la normativa vigent».
És per això que insistix Gelibre que «ha demanat insistentment la paralització immediata de l’activitat per sotmetre-la al procediment corresponent per a l’obtenció de Llicència Ambiental, així com la corresponent Declaració d’Impacte Ambiental». Com a resposta, assegura l’associació atzubiana, «Ni l’administració local ni l’autonòmica ens ha volgut reconèixer mai la nostra raó ni els efectes nocius sobre el poble de l’Atzúbia». Després d’anys de lluita, la darrera sentència del TSJ valencià els dóna la raó.
A partir del contingut dels fonaments de dret de la sentència 709/2014, esta conclou entre d’altres coses, després d’estudiar la documentació aportada per les parts, que «ninguna administración, ni por supuesto la codemandada titular de la explotación ha llevado a cabo medidas para actualizar la licencia de actividad para fábrica de cal y trituración de áridos concedida en 1963 a la explotación extractiva minera existente en la realidad […], desarrollando en consecuencia una actividad ilegal, no amparada en la normativa vigente».
D’acord amb este criteri, la sentència falla estimar parcialment el recurs 68/2011 interposat per Gelibre contra la inactivitat de la Conselleria de Medi Ambient, Territori i Habitatge. Així, declara «la obligatoriedad declaración de impacto ambiental de la actividad de extracción de áridos y planta de tratamiento» i condemna la Conselleria a «llevar a cabo las actuaciones de inspección previas previstas en el articulo 68 y 78 de la Ley 2/2006 y en todo caso incoar los procedimientos administrativos de su competencia en materia forestal, de contaminación del aire, ruidos, zona de protección de carreteras y de restauración de la legalidad urbanística infringida».
Contra la sentència cap recurs de cassació. I és potser per això, que este matí la pedrera continuava amb la seua activitat.
D’altra banda, també caldria assenyalar que esta sentència té un vot particular en què n’Edilberto Narbón exposa que «discrepo respetuosamente de la sentencia mayoritaria al no estar de acuerdo ni con los fundamentos de derecho ni con el fallo de la misma». Segons Narbón la interlocutòria deuria «desestimar el recurso planteado por la Associació per la protecció del medi ambient de l’Atzúbia», Gelibre.