«Som l’única comunitat autònoma de tot l’Estat espanyol que, sent pobra, rebem un finançament públic inferior a la mitjana, unes inversions inferiors al pes de la població, tot i mantenir un dèficit fiscal amb l’administració central»: Rafa Beneyto
Malgrat esta foto fixa, l’última enquesta del CIS revela que només el 40% dels valencians ho veuen com un problema. En 2010 les Corts Valencianes van crear una comissió d’experts que va proposar quatre eixos per revertir la insuficiència econòmica valenciana. Any i mig després no s’ha fet res, una circumstància que ha fet reconèixer a l’exdirector general de tributs que, l’única alternativa que queda és «en base a les lleis que hi ha, demandar a l’Administració central que es comporte com toca».
Divendres passat, a la Cambra Agrària va tenir lloc la xarrada col·loqui ‘Espoli fiscal i procés constituent valencià’ organitzada per Compromís per Pego. En ella l’analista financer Rafa Beneyto, autor, entre d’altres, del llibre ‘El finançament dels valencians. Una insuficiència històrica’ assenyalava que la «situació d’asfíxia absoluta fa que tinguem una economia molt feble. La primera conseqüència de que no hi haja finançament públic suficient per al Govern valencià és que l’economia valenciana es ressentix». I és que de 2010 a 2013 és la que pitjor comportament econòmic presenta. Ha perdut, entre 2008 a 2013 el 10% del PIB, situant-se com a autonomia que més ha perdut.
Pel que fa a la riquesa autonòmica, una ítem que es mesura a partir de la renda per càpita, és a dir dividint el producte interior brut (PIB) entre la població, l’autonomia valenciana se situava, en 2014, en el 88%. Un percentatge per sota de la mitjana de les comunitats autònomes, que està en el 100%. El que significa que el País Valencià està un 12% per baix de la mitjana espanyola, el que permet parlar d’una autonomia «pobra». Des del 1990 s’està per sota d’eixa mitjana. Esta circumstància fa preguntar-se els experts com és que, cap govern de la Generalitat, «no haja dissenyat una estratègia per a reconduir l’economia valenciana i per a intentar buscar un model de creixement per a l’economia valenciana», tampoc els agents socials.
Estes xifres tenen conseqüències de caràcter social important ja que, «en ser la comunitat autònoma que menys ha crescut en els últims 5 anys, és també l’autonomia que més ocupació ha destruït». Quasi 400.000 valencians s’han quedat sense feina en els últims 6 anys, el que indica que hi ha alguna cosa que no funciona bé.
Si parlem de la inversió estatal al territori valencià, esta no és més eloqüent. L’exemple més clar és la inversió en infraestructures. En este àmbit, «en els últims 5 anys, la participació del PV en el total d’inversions de l’Estat ha estat del 6.18%» mentre que el territori valencià aporta el 10.86% de la població en el conjunt del territori, el que vol dir que «l’Estat invertix menys que el pes que representa la població valenciana», situant-nos com a segona autonomia amb més diferència. Si parlem en xifres absolutes, en 6 anys, l’Estat ha invertit menys de 30.000 milions en infraestructures al territori valencià. No obstant, si l’Estat hagués invertit el que li correspon al PV per pes poblacional, l’Estat hauria hagut d’invertir quasi 53.000 milions d’euros. El que significa que en el camí, estos sis darrers anys, l’Estat ha deixat d’invertir quasi 23.000 milions o el que és el mateix, quasi 4.000 milions per any, indicava Rafa Beneyto.
Pel que fa a les competències transferides (sanitat, educació i protecció social, principalment) ‒els fons que rep la Generalitat a través del sistema de finançament autonòmic‒, hi trobem un «problema d’equilibri vertical», és a dir, l’Estat es queda més del que torna a l’autonomia. Entre 2002 i 2011, els diners que va rebre la Hisenda valenciana van suposar, de mitjana, 2.115 euros per habitant, el que suposa uns 200 euros menys per habitant que la mitjana estatal anualment, en total són uns 1.000 milions d’euros que hem deixat de rebre, respecte de la mitjana.
Tot i que puga semblar estrany, per a explicar la situació de l’economia valenciana l’analista financer Rafa Beneyto la comparava amb Galícia perquè té el mateix PIB per càpita que el País Valencià. La capacitat tributària és l’esforç fiscal que fem, així, tot i que les similituds, Galícia fa un esforç fiscal menor que nosaltres. La conseqüència que s’hi deriva és que «si a nosaltres se’ns aplicaren els mateixos diners per càpita que els arriben als gallecs, augmentaríem el finançament, aproximadament, 3.150 euros l’any». El que ens indica que el sistema de finançament estatal «no és equitatiu perquè CC.AA. amb un mateix nivell de riquesa i una tributació similar tenim diferències espectaculars».
Les balances fiscals (el càlcul del que l’estat recapta d’impostos i el que l’estat transferix ací), el PV «està situat entre les CC.AA. pobres que suporten dèficit fiscal a l’estat». En xifres, només estan publicades les de 2005, aleshores el dèficit fiscal se situava entre 3.192 i 5.600 euros, és dir, eixe és el rang «de més impostos que inversions i despeses suportem els valencians».
Davant esta foto fixa tan descoratjadora, Beneyto reflexionava de la següent manera: «Si la Generalitat ha rebut menys recursos dels que li tocaria pel nostre nivell de riquesa i el pes de la població, si l’Estat ha invertit poc i l’economia no rutlla, evidentment […] l’única alternativa és endeutar-se, com en una casa».
Si es parla d’endeutament, a diferència de comunitats com Castella-Lleó, la nostra va començar a assumir competències autonòmiques des de 1980 i no des de 2012. Això implica que, a final d’any la hisenda valenciana devia 38.000 milions d’euros amb una riquesa de 100.000 milions d’euros que genera l’economia valenciana, el que provoca que «el deute no es puga pagar en la vida», assevera l’analista financer. Si la xifra que hagués rebut l’economia valenciana hagués estat la de la mitjana de les comunitats autònomes, el deute es reduiria en 13.000 milions. El que suposaria un 25% del deute que es pot dir que és digerible.
De tot que s’ha explicat anteriorment es conclou que: «som l’única comunitat autònoma de tot l’Estat espanyol que, sent pobra, rebem un finançament públic inferior a la mitjana, unes inversions inferiors al pes de la població, tot i mantenint un dèficit fiscal amb l’administració central», el que, en termes col·loquial és «per pegar una punyada damunt la taula». Curiosament, però, «en l’última enquesta del CIS, només el 40% dels valencians creuen que açò és un problema». No obstant, “si açò no se solventa, seguiran les retallades en sanitat, ensenyament i els serveis socials els hauran de suportar els ajuntaments perquè la Generalitat no podrà finançar-los».
El dibuix que mostrava l’analista financer, Rafa Beneyto, en llenguatge econòmic s’anomena “espoli fiscal”.
En 2010 les Corts valencianes designen una comissió d’experts a proposta dels distints partits polítics per fer una proposta per a eliminar la insuficiència econòmica valenciana. Entre els membres de la comissió d’experts es trobava Rafa Beneyto.
La proposta presentava quatre eixos principals:
– «El nivell d’ingressos del sistema de finançament autonòmic ha de ser superior a la mitjana de les CCAA […] L’equivalent del 40% del PIB de la recaptació ha d’anar automàticament de l’Estat a les CC.AA.» La divisió hauria de ser: «Una part molt grossa en funció de la població i l’altra en funció de l’esforç fiscal». En les xifres valencianes «ens tocarien 3.500 milions d’euros més cada any». No obstant, això no és prou tenint en compte el dèficit que s’arrossega.
– Reconeixement del deute històric i pla d’assumpció de l’excés d’endeutament.
– Garantir l’estabilitat financera necessària per atendre els serveis públics bàsics (sanitat, ensenyament i protecció social) mitjançant un fons d’estalvi.
– Definició d’un nou model de gestió, recaptació i inspecció tributària. Augment de la corresponsabilitat fiscal.
Malauradament, però, any i mig després d’haver presentat esta proposta a les Corts Valencianes, no s’ha fet res, més bé al contrari, s’ha elevat l’endeutament a través del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA). Així que, tot apunta a que, l’única alternativa que queda és “en base a les lleis que hi ha, demandar a l’Administració central que es comporte com toca perquè el nostre és un finançament injust i la Llei definix que eixe finançament injust no es pot permetre”.
Ressaltava enèrgicament l’analista financer Rafa Beneyto que aquesta qüestió de la insuficiència financera de l’economia valenciana ha de ser transversal perquè arribe a tota la societat. Descartava que es tracte d’un tema unilateral perquè afectat a la societat valenciana en el seu conjunt.
Divendres passat, a la Cambra Agrària va tenir lloc la xarrada col·loqui ‘Espoli fiscal i procés constituent valencià’ organitzada per Compromís per Pego. En ella l’analista financer Rafa Beneyto, autor, entre d’altres, del llibre ‘El finançament dels valencians. Una insuficiència històrica’ assenyalava que la «situació d’asfíxia absoluta fa que tinguem una economia molt feble. La primera conseqüència de que no hi haja finançament públic suficient per al Govern valencià és que l’economia valenciana es ressentix». I és que de 2010 a 2013 és la que pitjor comportament econòmic presenta. Ha perdut, entre 2008 a 2013 el 10% del PIB, situant-se com a autonomia que més ha perdut.
Pel que fa a la riquesa autonòmica, una ítem que es mesura a partir de la renda per càpita, és a dir dividint el producte interior brut (PIB) entre la població, l’autonomia valenciana se situava, en 2014, en el 88%. Un percentatge per sota de la mitjana de les comunitats autònomes, que està en el 100%. El que significa que el País Valencià està un 12% per baix de la mitjana espanyola, el que permet parlar d’una autonomia «pobra». Des del 1990 s’està per sota d’eixa mitjana. Esta circumstància fa preguntar-se els experts com és que, cap govern de la Generalitat, «no haja dissenyat una estratègia per a reconduir l’economia valenciana i per a intentar buscar un model de creixement per a l’economia valenciana», tampoc els agents socials.
Estes xifres tenen conseqüències de caràcter social important ja que, «en ser la comunitat autònoma que menys ha crescut en els últims 5 anys, és també l’autonomia que més ocupació ha destruït». Quasi 400.000 valencians s’han quedat sense feina en els últims 6 anys, el que indica que hi ha alguna cosa que no funciona bé.
Si parlem de la inversió estatal al territori valencià, esta no és més eloqüent. L’exemple més clar és la inversió en infraestructures. En este àmbit, «en els últims 5 anys, la participació del PV en el total d’inversions de l’Estat ha estat del 6.18%» mentre que el territori valencià aporta el 10.86% de la població en el conjunt del territori, el que vol dir que «l’Estat invertix menys que el pes que representa la població valenciana», situant-nos com a segona autonomia amb més diferència. Si parlem en xifres absolutes, en 6 anys, l’Estat ha invertit menys de 30.000 milions en infraestructures al territori valencià. No obstant, si l’Estat hagués invertit el que li correspon al PV per pes poblacional, l’Estat hauria hagut d’invertir quasi 53.000 milions d’euros. El que significa que en el camí, estos sis darrers anys, l’Estat ha deixat d’invertir quasi 23.000 milions o el que és el mateix, quasi 4.000 milions per any, indicava Rafa Beneyto.
Pel que fa a les competències transferides (sanitat, educació i protecció social, principalment) ‒els fons que rep la Generalitat a través del sistema de finançament autonòmic‒, hi trobem un «problema d’equilibri vertical», és a dir, l’Estat es queda més del que torna a l’autonomia. Entre 2002 i 2011, els diners que va rebre la Hisenda valenciana van suposar, de mitjana, 2.115 euros per habitant, el que suposa uns 200 euros menys per habitant que la mitjana estatal anualment, en total són uns 1.000 milions d’euros que hem deixat de rebre, respecte de la mitjana.
Tot i que puga semblar estrany, per a explicar la situació de l’economia valenciana l’analista financer Rafa Beneyto la comparava amb Galícia perquè té el mateix PIB per càpita que el País Valencià. La capacitat tributària és l’esforç fiscal que fem, així, tot i que les similituds, Galícia fa un esforç fiscal menor que nosaltres. La conseqüència que s’hi deriva és que «si a nosaltres se’ns aplicaren els mateixos diners per càpita que els arriben als gallecs, augmentaríem el finançament, aproximadament, 3.150 euros l’any». El que ens indica que el sistema de finançament estatal «no és equitatiu perquè CC.AA. amb un mateix nivell de riquesa i una tributació similar tenim diferències espectaculars».
Les balances fiscals (el càlcul del que l’estat recapta d’impostos i el que l’estat transferix ací), el PV «està situat entre les CC.AA. pobres que suporten dèficit fiscal a l’estat». En xifres, només estan publicades les de 2005, aleshores el dèficit fiscal se situava entre 3.192 i 5.600 euros, és dir, eixe és el rang «de més impostos que inversions i despeses suportem els valencians».
Davant esta foto fixa tan descoratjadora, Beneyto reflexionava de la següent manera: «Si la Generalitat ha rebut menys recursos dels que li tocaria pel nostre nivell de riquesa i el pes de la població, si l’Estat ha invertit poc i l’economia no rutlla, evidentment […] l’única alternativa és endeutar-se, com en una casa».
Si es parla d’endeutament, a diferència de comunitats com Castella-Lleó, la nostra va començar a assumir competències autonòmiques des de 1980 i no des de 2012. Això implica que, a final d’any la hisenda valenciana devia 38.000 milions d’euros amb una riquesa de 100.000 milions d’euros que genera l’economia valenciana, el que provoca que «el deute no es puga pagar en la vida», assevera l’analista financer. Si la xifra que hagués rebut l’economia valenciana hagués estat la de la mitjana de les comunitats autònomes, el deute es reduiria en 13.000 milions. El que suposaria un 25% del deute que es pot dir que és digerible.
De tot que s’ha explicat anteriorment es conclou que: «som l’única comunitat autònoma de tot l’Estat espanyol que, sent pobra, rebem un finançament públic inferior a la mitjana, unes inversions inferiors al pes de la població, tot i mantenint un dèficit fiscal amb l’administració central», el que, en termes col·loquial és «per pegar una punyada damunt la taula». Curiosament, però, «en l’última enquesta del CIS, només el 40% dels valencians creuen que açò és un problema». No obstant, “si açò no se solventa, seguiran les retallades en sanitat, ensenyament i els serveis socials els hauran de suportar els ajuntaments perquè la Generalitat no podrà finançar-los».
El dibuix que mostrava l’analista financer, Rafa Beneyto, en llenguatge econòmic s’anomena “espoli fiscal”.
En 2010 les Corts valencianes designen una comissió d’experts a proposta dels distints partits polítics per fer una proposta per a eliminar la insuficiència econòmica valenciana. Entre els membres de la comissió d’experts es trobava Rafa Beneyto.
La proposta presentava quatre eixos principals:
– «El nivell d’ingressos del sistema de finançament autonòmic ha de ser superior a la mitjana de les CCAA […] L’equivalent del 40% del PIB de la recaptació ha d’anar automàticament de l’Estat a les CC.AA.» La divisió hauria de ser: «Una part molt grossa en funció de la població i l’altra en funció de l’esforç fiscal». En les xifres valencianes «ens tocarien 3.500 milions d’euros més cada any». No obstant, això no és prou tenint en compte el dèficit que s’arrossega.
– Reconeixement del deute històric i pla d’assumpció de l’excés d’endeutament.
– Garantir l’estabilitat financera necessària per atendre els serveis públics bàsics (sanitat, ensenyament i protecció social) mitjançant un fons d’estalvi.
– Definició d’un nou model de gestió, recaptació i inspecció tributària. Augment de la corresponsabilitat fiscal.
Malauradament, però, any i mig després d’haver presentat esta proposta a les Corts Valencianes, no s’ha fet res, més bé al contrari, s’ha elevat l’endeutament a través del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA). Així que, tot apunta a que, l’única alternativa que queda és “en base a les lleis que hi ha, demandar a l’Administració central que es comporte com toca perquè el nostre és un finançament injust i la Llei definix que eixe finançament injust no es pot permetre”.
Ressaltava enèrgicament l’analista financer Rafa Beneyto que aquesta qüestió de la insuficiència financera de l’economia valenciana ha de ser transversal perquè arribe a tota la societat. Descartava que es tracte d’un tema unilateral perquè afectat a la societat valenciana en el seu conjunt.