Tomàs Llopis trasllada «a tot el poble de Pego, sense distincions, i als seus representants polítics, el protagonisme que heu fet recaure, momentàniament, en la meua persona» concedint-li el títol de Fill Adoptiu
Declarava Llopis que els mèrits que l’han fet mereixedor del títol de Fill Adoptiu «són pocs mèrits per a tan gran reconeixement en comparació al meu mèrit més gran que va ser decidir, fa molt de temps, que Pego havia de ser el meu poble adoptiu». Ressaltava també Tomàs Llopis l’exemple dels regidors i de les regidores de l’Ajuntament de Pego que han van donar, amb el seu vot unànime, «una lliçó de tolerància, de llibertat i de generositat en saber prescindir d’idearis polítics i de votar una proposta, la que siga, per unanimitat».
La vesprada de dimarts va ser molt especial. Es lliurava un dels títols honorífics del municipi, el de Fill Adoptiu, a una persona que des de fa anys és pegolí de facte, però que des de dimarts també ho és oficialment, Tomàs Llopis i Guardiola. La proposta d’este nomenament la realitza Atzaïla Associació Cultural, tramita l’expedient la regidoria de Cultura i este és aprovat per unanimitat de tots els partits que conformen la corporació municipal.
L’acte va començar a les portes de la casa consistorial amb salutacions, felicitacions i la interpretació, per part de La Clandestina, de La Muixeranga en honor a Tomàs Llopis i Guardiola.
En un saló de plens on no hi cabia ni una agulla, va tenir lloc la cerimònia de lliurament del títol de Fill Adoptiu de Pego, en reconeixement pels «mèrits en els àmbits de les arts, educació i cultura, en general» de «l’home de lletres polifacètic», com el descriuria un poc més tard la seua amiga Elvira Cambrils, que és en Tomàs Llopis i Guardiola. Un acte en què la música també va estar-hi present de la mà de Jaume Ginestar, un dels molts socis amb què compta Atzaïla, promotora del nomenament.
La regidora de Cultura, Laura Castellà, va assegurar que «tots els pegolins i pegolins estem d’enhorabona pel nomenament de Tomàs Llopis com a fill adoptiu de Pego perquè és un dia molt especial per a la cultura del nostre poble. Tots els seus mèrits avalen esta decisió perquè ha fet moltíssim pel nostre poble en l’àmbit cultural, educatiu i artístic». Reconeixia Castellà que Tomàs és una deixes persones que és «escoltada per tothom», havent-se «guanyat el respecte general en tots els aspectes».
La mantenidora de l’acte, Carolina Ferrer, va ser l’encarregada de llegir les paraules que Joan Miquel Almela, arxiver municipal, no va poder pronunciar en persona. En elles Almela va manifestar el sentir de molts i de moltes dels i de les alumnes que han tingut Tomàs Llopis com a professor a l’IES Enric Valor de Pego, però també a d’altres on ha exercit la seua professió. Almela escrivia: «les coses canviaren en arribar a l’Institut. Allí, en mig d’una adolescència capritxosa, et vaig conèixer. Les teues classes magistrals però sense grandiloqüència em van impactar, van canviar en gran mesura les meues concepcions anteriors, de daltabaix. Sentir-te com parlaves, mentre carregaves la pipa de tabac, i fent literatura explicant literatura, això no era cap bicoca. Escoltar a Raimon cantant a Ausiàs o escoltar-te a tu recitant algun poema d’Estellés o d’Espriu, amb eixa naturalitat, era com un regal caigut del cel» i afegia l’exalumne: «I va passar el temps i, ara, jo major i tu més major encara podem parlar com a amics i ajudar-nos l’un a l’altre. Tu, en tot i en qualsevol cosa, i jo humilment en el que puc».
Pep Nadal, president d’Atzaïla, la promotora del reconeixement agraïa «a la corporació municipal per haver cedit a la petició sol·licitada». Explicava Nadal que la decisió va ser també aprovada per unanimitat al si de l’Associació Cultural «perquè té uns mèrits especials» que el fan mereixedor del títol. El president d’Atzaïla ressaltava «l’arrelament que té i ha tingut al nostre poble» Tomàs Llopis, a més de «la seua implicació en la cultura pegolina».
La següent a prendre la paraula i, l’encarregada de fer un repàs pels mèrits que han fet mereixedor del títol honorífic de Fill Adoptiu de Pego a Tomàs Llopis va ser la seua amiga, i també escriptora, Elvira Cambrils. Un complet repàs per la biografia de l’homenatjat que ens descobria, per exemple que, «uns anys abans que floriren els amors per aquestes dones [Xaro Cardona i Anna Llopis Cardona], quan era un jove universitari va entrar en contacte, a València, amb joves de Pego, que el van fan mirar cap a aquest poble».
Elvira Cambrils també va explicar a la nodrida audiència que «malgrat que la seua activitat professional el manté en terres catalanes, participa en la fundació de l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta, de la qual serà membre de la Junta de Govern entre el 2008 i el 2010.», a més de participar en altres iniciatives culturals que encara hui es mantenen actives com la revista Aiguadolç.
«Al capdavall el 1989, aconsegueix el trasllat […] a l’Institut de Pego (que, aleshores, encara no tenia nom). Instal·lat amb la família al poble inicia una etapa d’intensa activitat creativa que dóna els seus fruits en la següent dècada en diversos àmbits», explica Elvira Cambrils.
No s’oblida Cambrils de la faceta teatral de Tomàs Llopis recordant que «a més dels espectacles poètics, Tomàs col·labora en la dinamització cultural de Pego i la comarca com a membre del grup de teatre amateur La Butaca, dirigit per César Monzonís, amb un llarg historial i gran èxit de públic».
En la vessant docent hi destacava l’amiga de professió que «entre les activitats docents de Tomàs Llopis a l’IES Enric Valor de Pego, hem d’assenyalar la importància que va tenir per a la normalització lingüística del valencià el seu treball com a cap d’estudis de l’equip directiu que presidia Ferran Escrivà en donar continuïtat al programa d’Ensenyament en Valencià iniciat a les escoles».
El Tomàs Llopis escriptor cultiva més d’una modalitat literària, ressalta Cambrils, «Tomàs Llopis no sols incita els alumnes en el món de la creació poètica, sinó que s’endinsa ell mateix en aquest món i el seu primer poemari, Palau de cendra, guanya el Premi de poesia 25 d’abril de la Vila de Benissa el 1999. Set anys desprès, el 2006, n’apareix un segon, Sospirs de Babel.
El 2005 s’estrena con a narrador amb la publicació d’una rondalla titulada El rei cec, a la qual seguiran el relat Lluc (2006) i la novel·la juvenil Les volves d’aquella neu (2008) […] El 2012, guanya el premi de narrativa Andròmina amb l’obra Hi ha morts que pesen cent anys, una novel·la que abasta la història del seu pobre natal, Beniarbeig, i de la comarca a través dels Facadell en una època convulsa, la de l’expulsió dels moriscs».
Com a dinamitzador cultural Tomàs «el febrer de 2011 funda la Secció d’Ensenyament d’Acció Cultural del País Valencià. Per juliol de 2011 passa a formar part de la Junta Directiva d’aquesta associació cívica en qualitat de vicesecretari […] El 2014 organitza en col·laboració amb l’ajuntament de Beniarbeig els Encontres a Beniarbeig, una iniciativa nascuda amb la intenció de consolidar una cita cultural per al municipi i alhora per al conjunt de la Marina Alta, que, a hores d’ara, ja compta amb tres edicions».
Tot això duu a concloure a Elvira Cambrils que «Tomàs Llopis i Guardiola és un home de lletres polifacètic. Ha estat docent, conferenciant, presentador d’actes literaris, articulista, curador, prologuista, traductor, impulsor de revistes literàries, coordinador de dossiers i estudis literaris, membre de les juntes directives de diferents institucions lligades a la promoció i difusió de la cultura valenciana, rapsode, poeta i narrador. Si hem de parlar, per tant, d’un dels referents culturals del nostre poble i de la comarca durant els últims 30 anys, necessàriament ens hem de referir a ell».
L’alcalde de Pego, Enrique Moll, subratllava que «el títol de fill adoptiu és la màxima distinció honorífica que atorguen les entitats locals i els municipis. L’atorgament es produïx per una àmplia majoria o per unanimitat, com ha estat el cas de Tomàs». També informava que «a partir d’ara [Tomàs Llopis] rebrà un tracte especial en el protocol del nostre municipi».
L’alcalde apuntava una evidència «que des de fa molts anys Tomàs és fill adoptiu de Pego, però des de hui ho serà de manera oficial» i això és «un moment d’alegria per al poble de Pego». Enrique Moll assegurava que amb eixe nomenament «li estem donant un premi als pegolins i les pegolines, qui hem d’estar agraïts i agraïdes perquè, persones com tu, elegisquen Pego per a viure».
El protagonista de la vesprada de dimarts a Pego, Tomàs Llopis, declarava que els mèrits que l’han fet mereixedor del títol de Fill Adoptiu «són pocs mèrits per a tan gran reconeixement en comparació al meu mèrit més gran que va ser decidir, fa molt de temps, que Pego havia de ser el meu poble adoptiu». Ressaltava Tomàs que «va ser una decisió lliure perquè des del primer dia Pego m’ha donat a mi molt més del que jo puga haver donat a Pego».
Rememorava «tres moments iniciàtics amb el poble que hui m’honora», una primera aproximació acompanyant son pare a Pego, amb moto, ell assegut en el dipòsit de la gasolina. Una segona, amb son pare també present, esta vegada veia la marjal des de Segària, des de la Cova dels Coloms, una visió que el va colpir. A la tercera aproximació va arribar a Pego. Als 16 anys, ja amb moto, ell i un amic van baixar per visitar una tia i, de pas, veure les xicones que no van trobar, malauradament.
De l’Institut de Pego, deia Tomàs que «va ser ma casa durant un quart de segle» i afirmava que «arribar-hi va ser una sort i quedar-m’hi va ser el fruit d’uns alumnes bons o mals estudiants, competents o no, burros o no, però sempre nobles, sempre persones d’aquelles que et miren a la cara i no t’enganyen i que et donen afecte si tu els en dones també, perquè així és la gent de Pego», concloïa.
Una realitat a la vida de Tomàs Llopis ha estat que, amb els més de 30 anys de convivència a Pego, ha anat «creixent el cercle d’amistats i se m’ha fet amplíssim». I no és estrany si pensem que Tomàs forma part de La Butaca Teatre o que va participar dels inicis de Burrera Comprimida, entre d’altres. I en esta línia afirmava que «el teatre té per a nosaltres aquella màgia, aquell verí que, com diu el poeta, «ajunta com no ajunta la sang»». Per tot això Tomàs Llopis oferia «compartir amb mi aquest regal que m’heu fet entre tots».
Però anava més enllà en traslladar «a tot el poble de Pego, sense distincions, i als seus representants polítics, el protagonisme que heu fet recaure, momentàniament, en la meua persona» el títol de Fill Adoptiu de Pego. En este sentit subratllava Tomàs Llopis que els regidors i les regidores de l’Ajuntament de Pego han «donat avui, i sé que a voltes és molt difícil de donar, una lliçó de tolerància, de llibertat i de generositat en saber prescindir d’idearis polítics i de votar una proposta, la que siga, per unanimitat». Esta circumstància va fer pensar el fill adoptiu de Pego que «tenim un poble madur, que sap ser tan apassionat i noble, com obert, creatiu i tolerant», «el que per a molts és un somni que en molts moments pareixia irrealitzable».
Aprofundint en la contraposició d’idees i l’enriquiment que això suposa, Tomàs Llopis feia servir un dels seus majors referents, Joan Fuster —justament el dia en què es complien 24 anys que ens va dir adéu— per deixar clar que com Fuster deia: «tota coincidència entre les teues idees i les meues és això, pura coincidència» i afegia, «reivindiqueu el dret a canviar d’opinió, és el primer que us negaran els vostres enemics».
Tomàs Llopis concloïa la seua intervenció davant un auditori silenciós, atent a cadascun dels mots vessats, acceptant el nomenament de Fill Adoptiu de Pego i comprometent-se a «portar aquest títol amb l’orgull i la responsabilitat que comporta i es mereix».
L’alcalde i la regidora de cultura van lliurar eixe títol a Tomàs Llopis i Guardiola, a més d’entregar-li una escultura, obra del famós artista de la comarca Joan Castejón, del rostre de Miguel Hernández. L’alcalde de Beniarbeig, present també a la sala, li va fer entrega d’un volum sobre els Borja, temàtica que actualment ompli les hores de recerca i estudi d’en Tomàs Llopis i Guardiola. Amb estos elements i dos ramells de flors, un d’ells de part de la seua filla i néta —que no van poder-hi assistir a l’acte— Tomàs Llopis va signar el llibre d’honor de l’Ajuntament de Pego.
La vesprada de dimarts va ser molt especial. Es lliurava un dels títols honorífics del municipi, el de Fill Adoptiu, a una persona que des de fa anys és pegolí de facte, però que des de dimarts també ho és oficialment, Tomàs Llopis i Guardiola. La proposta d’este nomenament la realitza Atzaïla Associació Cultural, tramita l’expedient la regidoria de Cultura i este és aprovat per unanimitat de tots els partits que conformen la corporació municipal.
L’acte va començar a les portes de la casa consistorial amb salutacions, felicitacions i la interpretació, per part de La Clandestina, de La Muixeranga en honor a Tomàs Llopis i Guardiola.
En un saló de plens on no hi cabia ni una agulla, va tenir lloc la cerimònia de lliurament del títol de Fill Adoptiu de Pego, en reconeixement pels «mèrits en els àmbits de les arts, educació i cultura, en general» de «l’home de lletres polifacètic», com el descriuria un poc més tard la seua amiga Elvira Cambrils, que és en Tomàs Llopis i Guardiola. Un acte en què la música també va estar-hi present de la mà de Jaume Ginestar, un dels molts socis amb què compta Atzaïla, promotora del nomenament.
La regidora de Cultura, Laura Castellà, va assegurar que «tots els pegolins i pegolins estem d’enhorabona pel nomenament de Tomàs Llopis com a fill adoptiu de Pego perquè és un dia molt especial per a la cultura del nostre poble. Tots els seus mèrits avalen esta decisió perquè ha fet moltíssim pel nostre poble en l’àmbit cultural, educatiu i artístic». Reconeixia Castellà que Tomàs és una deixes persones que és «escoltada per tothom», havent-se «guanyat el respecte general en tots els aspectes».
La mantenidora de l’acte, Carolina Ferrer, va ser l’encarregada de llegir les paraules que Joan Miquel Almela, arxiver municipal, no va poder pronunciar en persona. En elles Almela va manifestar el sentir de molts i de moltes dels i de les alumnes que han tingut Tomàs Llopis com a professor a l’IES Enric Valor de Pego, però també a d’altres on ha exercit la seua professió. Almela escrivia: «les coses canviaren en arribar a l’Institut. Allí, en mig d’una adolescència capritxosa, et vaig conèixer. Les teues classes magistrals però sense grandiloqüència em van impactar, van canviar en gran mesura les meues concepcions anteriors, de daltabaix. Sentir-te com parlaves, mentre carregaves la pipa de tabac, i fent literatura explicant literatura, això no era cap bicoca. Escoltar a Raimon cantant a Ausiàs o escoltar-te a tu recitant algun poema d’Estellés o d’Espriu, amb eixa naturalitat, era com un regal caigut del cel» i afegia l’exalumne: «I va passar el temps i, ara, jo major i tu més major encara podem parlar com a amics i ajudar-nos l’un a l’altre. Tu, en tot i en qualsevol cosa, i jo humilment en el que puc».
Pep Nadal, president d’Atzaïla, la promotora del reconeixement agraïa «a la corporació municipal per haver cedit a la petició sol·licitada». Explicava Nadal que la decisió va ser també aprovada per unanimitat al si de l’Associació Cultural «perquè té uns mèrits especials» que el fan mereixedor del títol. El president d’Atzaïla ressaltava «l’arrelament que té i ha tingut al nostre poble» Tomàs Llopis, a més de «la seua implicació en la cultura pegolina».
La següent a prendre la paraula i, l’encarregada de fer un repàs pels mèrits que han fet mereixedor del títol honorífic de Fill Adoptiu de Pego a Tomàs Llopis va ser la seua amiga, i també escriptora, Elvira Cambrils. Un complet repàs per la biografia de l’homenatjat que ens descobria, per exemple que, «uns anys abans que floriren els amors per aquestes dones [Xaro Cardona i Anna Llopis Cardona], quan era un jove universitari va entrar en contacte, a València, amb joves de Pego, que el van fan mirar cap a aquest poble».
Elvira Cambrils també va explicar a la nodrida audiència que «malgrat que la seua activitat professional el manté en terres catalanes, participa en la fundació de l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta, de la qual serà membre de la Junta de Govern entre el 2008 i el 2010.», a més de participar en altres iniciatives culturals que encara hui es mantenen actives com la revista Aiguadolç.
«Al capdavall el 1989, aconsegueix el trasllat […] a l’Institut de Pego (que, aleshores, encara no tenia nom). Instal·lat amb la família al poble inicia una etapa d’intensa activitat creativa que dóna els seus fruits en la següent dècada en diversos àmbits», explica Elvira Cambrils.
No s’oblida Cambrils de la faceta teatral de Tomàs Llopis recordant que «a més dels espectacles poètics, Tomàs col·labora en la dinamització cultural de Pego i la comarca com a membre del grup de teatre amateur La Butaca, dirigit per César Monzonís, amb un llarg historial i gran èxit de públic».
En la vessant docent hi destacava l’amiga de professió que «entre les activitats docents de Tomàs Llopis a l’IES Enric Valor de Pego, hem d’assenyalar la importància que va tenir per a la normalització lingüística del valencià el seu treball com a cap d’estudis de l’equip directiu que presidia Ferran Escrivà en donar continuïtat al programa d’Ensenyament en Valencià iniciat a les escoles».
El Tomàs Llopis escriptor cultiva més d’una modalitat literària, ressalta Cambrils, «Tomàs Llopis no sols incita els alumnes en el món de la creació poètica, sinó que s’endinsa ell mateix en aquest món i el seu primer poemari, Palau de cendra, guanya el Premi de poesia 25 d’abril de la Vila de Benissa el 1999. Set anys desprès, el 2006, n’apareix un segon, Sospirs de Babel.
El 2005 s’estrena con a narrador amb la publicació d’una rondalla titulada El rei cec, a la qual seguiran el relat Lluc (2006) i la novel·la juvenil Les volves d’aquella neu (2008) […] El 2012, guanya el premi de narrativa Andròmina amb l’obra Hi ha morts que pesen cent anys, una novel·la que abasta la història del seu pobre natal, Beniarbeig, i de la comarca a través dels Facadell en una època convulsa, la de l’expulsió dels moriscs».
Com a dinamitzador cultural Tomàs «el febrer de 2011 funda la Secció d’Ensenyament d’Acció Cultural del País Valencià. Per juliol de 2011 passa a formar part de la Junta Directiva d’aquesta associació cívica en qualitat de vicesecretari […] El 2014 organitza en col·laboració amb l’ajuntament de Beniarbeig els Encontres a Beniarbeig, una iniciativa nascuda amb la intenció de consolidar una cita cultural per al municipi i alhora per al conjunt de la Marina Alta, que, a hores d’ara, ja compta amb tres edicions».
Tot això duu a concloure a Elvira Cambrils que «Tomàs Llopis i Guardiola és un home de lletres polifacètic. Ha estat docent, conferenciant, presentador d’actes literaris, articulista, curador, prologuista, traductor, impulsor de revistes literàries, coordinador de dossiers i estudis literaris, membre de les juntes directives de diferents institucions lligades a la promoció i difusió de la cultura valenciana, rapsode, poeta i narrador. Si hem de parlar, per tant, d’un dels referents culturals del nostre poble i de la comarca durant els últims 30 anys, necessàriament ens hem de referir a ell».
L’alcalde de Pego, Enrique Moll, subratllava que «el títol de fill adoptiu és la màxima distinció honorífica que atorguen les entitats locals i els municipis. L’atorgament es produïx per una àmplia majoria o per unanimitat, com ha estat el cas de Tomàs». També informava que «a partir d’ara [Tomàs Llopis] rebrà un tracte especial en el protocol del nostre municipi».
L’alcalde apuntava una evidència «que des de fa molts anys Tomàs és fill adoptiu de Pego, però des de hui ho serà de manera oficial» i això és «un moment d’alegria per al poble de Pego». Enrique Moll assegurava que amb eixe nomenament «li estem donant un premi als pegolins i les pegolines, qui hem d’estar agraïts i agraïdes perquè, persones com tu, elegisquen Pego per a viure».
El protagonista de la vesprada de dimarts a Pego, Tomàs Llopis, declarava que els mèrits que l’han fet mereixedor del títol de Fill Adoptiu «són pocs mèrits per a tan gran reconeixement en comparació al meu mèrit més gran que va ser decidir, fa molt de temps, que Pego havia de ser el meu poble adoptiu». Ressaltava Tomàs que «va ser una decisió lliure perquè des del primer dia Pego m’ha donat a mi molt més del que jo puga haver donat a Pego».
Rememorava «tres moments iniciàtics amb el poble que hui m’honora», una primera aproximació acompanyant son pare a Pego, amb moto, ell assegut en el dipòsit de la gasolina. Una segona, amb son pare també present, esta vegada veia la marjal des de Segària, des de la Cova dels Coloms, una visió que el va colpir. A la tercera aproximació va arribar a Pego. Als 16 anys, ja amb moto, ell i un amic van baixar per visitar una tia i, de pas, veure les xicones que no van trobar, malauradament.
De l’Institut de Pego, deia Tomàs que «va ser ma casa durant un quart de segle» i afirmava que «arribar-hi va ser una sort i quedar-m’hi va ser el fruit d’uns alumnes bons o mals estudiants, competents o no, burros o no, però sempre nobles, sempre persones d’aquelles que et miren a la cara i no t’enganyen i que et donen afecte si tu els en dones també, perquè així és la gent de Pego», concloïa.
Una realitat a la vida de Tomàs Llopis ha estat que, amb els més de 30 anys de convivència a Pego, ha anat «creixent el cercle d’amistats i se m’ha fet amplíssim». I no és estrany si pensem que Tomàs forma part de La Butaca Teatre o que va participar dels inicis de Burrera Comprimida, entre d’altres. I en esta línia afirmava que «el teatre té per a nosaltres aquella màgia, aquell verí que, com diu el poeta, «ajunta com no ajunta la sang»». Per tot això Tomàs Llopis oferia «compartir amb mi aquest regal que m’heu fet entre tots».
Però anava més enllà en traslladar «a tot el poble de Pego, sense distincions, i als seus representants polítics, el protagonisme que heu fet recaure, momentàniament, en la meua persona» el títol de Fill Adoptiu de Pego. En este sentit subratllava Tomàs Llopis que els regidors i les regidores de l’Ajuntament de Pego han «donat avui, i sé que a voltes és molt difícil de donar, una lliçó de tolerància, de llibertat i de generositat en saber prescindir d’idearis polítics i de votar una proposta, la que siga, per unanimitat». Esta circumstància va fer pensar el fill adoptiu de Pego que «tenim un poble madur, que sap ser tan apassionat i noble, com obert, creatiu i tolerant», «el que per a molts és un somni que en molts moments pareixia irrealitzable».
Aprofundint en la contraposició d’idees i l’enriquiment que això suposa, Tomàs Llopis feia servir un dels seus majors referents, Joan Fuster —justament el dia en què es complien 24 anys que ens va dir adéu— per deixar clar que com Fuster deia: «tota coincidència entre les teues idees i les meues és això, pura coincidència» i afegia, «reivindiqueu el dret a canviar d’opinió, és el primer que us negaran els vostres enemics».
Tomàs Llopis concloïa la seua intervenció davant un auditori silenciós, atent a cadascun dels mots vessats, acceptant el nomenament de Fill Adoptiu de Pego i comprometent-se a «portar aquest títol amb l’orgull i la responsabilitat que comporta i es mereix».
L’alcalde i la regidora de cultura van lliurar eixe títol a Tomàs Llopis i Guardiola, a més d’entregar-li una escultura, obra del famós artista de la comarca Joan Castejón, del rostre de Miguel Hernández. L’alcalde de Beniarbeig, present també a la sala, li va fer entrega d’un volum sobre els Borja, temàtica que actualment ompli les hores de recerca i estudi d’en Tomàs Llopis i Guardiola. Amb estos elements i dos ramells de flors, un d’ells de part de la seua filla i néta —que no van poder-hi assistir a l’acte— Tomàs Llopis va signar el llibre d’honor de l’Ajuntament de Pego.