Arriba a Pego l’exposició ‘La leproseria Sant Francesc de Borja de Fontilles. Els inicis d’un projecte centenari’
S’inaugura el proper divendres, 5 de març, a les 8 de la vesprada, al Museu d’Art de Pego. El CEIC Alfons el Vell organitza aquesta exposició fotogràfica, amb el fons de la col•lecció Tívoli, sobre els inicis de l’última leproseria d’Europa i els seus primers anys de funcionament. La mostra estarà exposada fins el 27 de març.
En 1901, dos destacades figures del catolicisme social a les comarques de la Safor i la Marina Alta, el jesuïta Carles Ferris i l’advocat i polític Joaquim Ballestero, decidiren posar en marxa el projecte d’una leproseria capaç de donar resposta a les necessitats espirituals i materials dels leprosos valencians, es tracta de la leproseria Sant Francesc de Borja de Fontilles.
El 17 de gener del 2009 es compliren cent anys de la inauguració oficial del Sanatori de Fontilles. Amb este motiu, el CEIC Alfons el Vell va organitzar una exposició fotogràfica amb el fons de la col•lecció Tívoli, sobre els inicis de la leproseria i els primers anys del seu funcionament.
Aquesta exposició arriba a Pego el divendres, 5 de març. La seua inauguració tindrà lloc a les 8 de la vesprada al Centre d’Exposicions Museu d’Art de Pego. La mostra estarà exposada fins el dissabte, 27 de març i es podrà visitar de dilluns a dissabte, de 6 a 8 de la vesprada.
Quan es compleixen 101 anys de la inauguració del Sanatori de Fontilles es podria dir que sembla que ja no existeisca aquesta malaltia als països occidental, ja que a penes es parla d’ella. Malgrat tot, els experts recorden que la lepra segueix present en 121 països. Entre ells, Espanya, on l’any passat es van comptabilitzar 22 casos nous, 18 d’ells eren immigrants, la majoria d’origen llatinoamericà.
La lepra és una malaltia infecciosa, de nul•la transmissibilitat quan està degudament tractada, produïda pel bacteri Mycobacterium leprae i Mycobacterium lepromatosis. Descoberta com a agent causal del mal pel metge noruec Gerhard Armauer Hansen, a causa de la qual cosa se’ls denomina, respectivament, malaltia de Hansen a una, i bacil de Hansen a l’altra.
La lepra va ser històricament incurable i vergonyant, fins al punt que, entre altres mesures, es va decretar en 1909, per demanda de la “Societat de Patologies Exòtiques, «l’exclusió sistemàtica dels leprosos» i el seu reagrupament en Leproseries com a mesura essencial de profilaxi. Montserrat Pérez, explicava que fins i tot el mateix malalt de lepra, “en el moment en què és diagnosticat, ell mateix ja se sent rebutjat”.
Se sap que la lepra afecta la humanitat des d’almenys el 600 a. C., i va ser ben diagnosticada en les civilitzacions de l’Antiga Xina, Antic Egipte i L’Índia. En 1995, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) estimava que entre dos i tres milions d’habitants seguien permanentment discapacitats per lepra. Encara que les forçades quarantenes o segregació de pacients són infundades i innecessària —i són considerades no ètiques— encara es mantenen leprosaris en països com a Argentina, Brasil, La Xina, L’Índia , Japó, Egipte, Romania, Nepal, Somàlia, Libèria, Vietnam i República Dominicana, a més del de Fontilles a l’Estat Espanyol. Actualment se sap fefaentment que moltes d’eixes persones que van ser segregades en eixes comunitats, i presumits de tindre lepra, en realitat acusaven sífilis, que sí que és altament contagiosa. La lepra, que no és contagiosa, té a aproximadament al 95% de la població amb immunitat, i després de només uns dies de tractament no es pateix més la infecció. De fet, Montserrat Pérez, assessora científica de l’Associació Fontilles afirma que “provablement la lepra és la malaltia infecciosa menys contagioses de les que es coneixen”.
L’estigma social-religiós que es va associar amb les formes avançades de lepra continua en moltes regions, i continua sent el major obstacle a l’autodenúncia i tractaments primerencs. Eixos tractaments efectius aparegueren a finals de 1930 amb la introducció de la sulfona dapsona i derivats. No obstant, van aparèixer ceps del bacil de la lepra resistents a la dapsona, fins a l’aparició de la teràpia multidroga (MDT) en els anys 80. El tractament de la malaltia, hui en dia, varia entre sis mesos i dos anys, segons les formes, i es basa en l’administració de sulfonas. A la leproseria de Fontilles, els malalts que queden estan curats, tot i que arribaren greus en el seu moment.
L’última leproseria d’Europa es troba en Vall de Laguar, en la província d’Alacant, és el Sanatori de San Francesc de Borja, més conegut com el Sanatori de Fontilles. Des de l’Associació Fontilles, el seu president, Joaquín Sopena, expressava que es vol aconseguir que el sanatori “complisca una funció sociosanitària en l’àmbit en què es troba”.
Montserrat Pérez, l’assessora científic de l’associació, somnia encara en què “tot el món que habita la terra tingués un pensament positiu, en un moment determinat, al voltant de la lepra, faria canviar el món”.
En 1901, dos destacades figures del catolicisme social a les comarques de la Safor i la Marina Alta, el jesuïta Carles Ferris i l’advocat i polític Joaquim Ballestero, decidiren posar en marxa el projecte d’una leproseria capaç de donar resposta a les necessitats espirituals i materials dels leprosos valencians, es tracta de la leproseria Sant Francesc de Borja de Fontilles.
El 17 de gener del 2009 es compliren cent anys de la inauguració oficial del Sanatori de Fontilles. Amb este motiu, el CEIC Alfons el Vell va organitzar una exposició fotogràfica amb el fons de la col•lecció Tívoli, sobre els inicis de la leproseria i els primers anys del seu funcionament.
Aquesta exposició arriba a Pego el divendres, 5 de març. La seua inauguració tindrà lloc a les 8 de la vesprada al Centre d’Exposicions Museu d’Art de Pego. La mostra estarà exposada fins el dissabte, 27 de març i es podrà visitar de dilluns a dissabte, de 6 a 8 de la vesprada.
Quan es compleixen 101 anys de la inauguració del Sanatori de Fontilles es podria dir que sembla que ja no existeisca aquesta malaltia als països occidental, ja que a penes es parla d’ella. Malgrat tot, els experts recorden que la lepra segueix present en 121 països. Entre ells, Espanya, on l’any passat es van comptabilitzar 22 casos nous, 18 d’ells eren immigrants, la majoria d’origen llatinoamericà.
La lepra és una malaltia infecciosa, de nul•la transmissibilitat quan està degudament tractada, produïda pel bacteri Mycobacterium leprae i Mycobacterium lepromatosis. Descoberta com a agent causal del mal pel metge noruec Gerhard Armauer Hansen, a causa de la qual cosa se’ls denomina, respectivament, malaltia de Hansen a una, i bacil de Hansen a l’altra.
La lepra va ser històricament incurable i vergonyant, fins al punt que, entre altres mesures, es va decretar en 1909, per demanda de la “Societat de Patologies Exòtiques, «l’exclusió sistemàtica dels leprosos» i el seu reagrupament en Leproseries com a mesura essencial de profilaxi. Montserrat Pérez, explicava que fins i tot el mateix malalt de lepra, “en el moment en què és diagnosticat, ell mateix ja se sent rebutjat”.
Se sap que la lepra afecta la humanitat des d’almenys el 600 a. C., i va ser ben diagnosticada en les civilitzacions de l’Antiga Xina, Antic Egipte i L’Índia. En 1995, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) estimava que entre dos i tres milions d’habitants seguien permanentment discapacitats per lepra. Encara que les forçades quarantenes o segregació de pacients són infundades i innecessària —i són considerades no ètiques— encara es mantenen leprosaris en països com a Argentina, Brasil, La Xina, L’Índia , Japó, Egipte, Romania, Nepal, Somàlia, Libèria, Vietnam i República Dominicana, a més del de Fontilles a l’Estat Espanyol. Actualment se sap fefaentment que moltes d’eixes persones que van ser segregades en eixes comunitats, i presumits de tindre lepra, en realitat acusaven sífilis, que sí que és altament contagiosa. La lepra, que no és contagiosa, té a aproximadament al 95% de la població amb immunitat, i després de només uns dies de tractament no es pateix més la infecció. De fet, Montserrat Pérez, assessora científica de l’Associació Fontilles afirma que “provablement la lepra és la malaltia infecciosa menys contagioses de les que es coneixen”.
L’estigma social-religiós que es va associar amb les formes avançades de lepra continua en moltes regions, i continua sent el major obstacle a l’autodenúncia i tractaments primerencs. Eixos tractaments efectius aparegueren a finals de 1930 amb la introducció de la sulfona dapsona i derivats. No obstant, van aparèixer ceps del bacil de la lepra resistents a la dapsona, fins a l’aparició de la teràpia multidroga (MDT) en els anys 80. El tractament de la malaltia, hui en dia, varia entre sis mesos i dos anys, segons les formes, i es basa en l’administració de sulfonas. A la leproseria de Fontilles, els malalts que queden estan curats, tot i que arribaren greus en el seu moment.
L’última leproseria d’Europa es troba en Vall de Laguar, en la província d’Alacant, és el Sanatori de San Francesc de Borja, més conegut com el Sanatori de Fontilles. Des de l’Associació Fontilles, el seu president, Joaquín Sopena, expressava que es vol aconseguir que el sanatori “complisca una funció sociosanitària en l’àmbit en què es troba”.
Montserrat Pérez, l’assessora científic de l’associació, somnia encara en què “tot el món que habita la terra tingués un pensament positiu, en un moment determinat, al voltant de la lepra, faria canviar el món”.