Els empresaris de l´interior d´Alacant demanen una marca que els distingeixca de Costa Blanca
Un estudi de la Diputació realitzat entre 55 municipis de l´interior d´Alacant deixa clar que la marca “Costa Blanca” eclipsa per complet al turisme rural de les muntanyes, molt diferent del de sol i platja. Per aquest motiu, els empresaris del sector, han demanat la creació d’una marca específica que els identifique com una oferta diferenciada.
A escassos quilòmetres de la platja, la Marina Alta, i tota la província d´Alacant, guarda una riquesa de paisatges desconeguda inclús per a molts valencians. De fet, són massa els que mai lligarien les paraules turisme rural i Alacant i, per això, els empresaris del sector reclamen una marca pròpia que els diferèncie d’altres destins i siga capaç distingir-los del turisme de sol i platja que suggereix Costa Blanca.
Així va quedar reflectit en el Pla Estratègic de Turisme de la Muntanya d´Alacant, que va ser presentat recentment a Castell de Castells amb la presència del director general de Turisme d’Interior, Emilio Llopis. En esta situació es troben una desena de municipis de la comarca, entre ells les Valls i L’Atzúvia, si be el cas de Pego es distint ja que es troba en segona línea de platja i te una població de més de 10.000 habitants, a banda de l’atractiu del parc natural. No obstant, la seua oferta turística tampoc es la de sol i platja.
Segons aquest estudi, que comprèn 55 municipis d’interior, les debilitats de l’oferta actual cal buscar-les en esta falta d’una imatge pròpia i en la identificació de “Alacant” amb “platja”, però també en el dilema social que planteja el desenvolupament del territori.
Segons l’opinió de la gran majoria d’empresaris, un dels majors perills a què s’enfronta el sector és la pressió urbanística que s’està exercint en l’actualitat sobre xicotets nuclis rurals amb la construcció de grans urbanitzacions de “segona residència”.
Bona part d’aquest problema es deu a l´escassa rendibilitat dels cultius tradicionals, com l’ametla o el cirerer, una agricultura que, no obstant, aporta un valor afegit al paisatge. L’agricultor en molts casos arriba a acumular deutes només per mantindre estes terres i prefereix vendre-les.
A aquest respecte, els empresaris van demanar que es donen solucions a esta pèrdua de rendibilitat de l’agricultura,