Els poemes de ‘Las razones del viento’ són «càpsules d’energia»

És el que afirmava la presentadora del poemari, l’escriptora pegolina Lluna Pons hui fa just una setmana durant la presentació del sisè llibre de José Iniesta a la Casa de Cultura de Pego. Per a l’autor, la poesia «és una manera de ser […] una manera d’entregar-se al món i de trencar fronteres amb el món i comunicar-te amb ell. Sempre amb una llibertat absoluta».

«Per a mi els poemes han sigut càpsules d’energia. Llegint un poema he aconseguit sentir coses que, el meu dia a dia, moltes vegades, no m’ha permès», afirmava, hui fa una setmana, l’escriptora pegolina Lluna Pons, respecte del poemari Las razones del viento de José Iniesta. Ho feia d’una manera enèrgica després que els poemes els hagués sentit com seus en llegir-los. Ho defensava davant una sala de la Casa de Cultura ben plena. 

Lluna Pons podia entendre que, el dia a dia atapeït d’activitats, faça difícil poder acabar un llibre gruixut. Alhora, però, defensava que «per llegir un poema, que són unes línies, sempre s’hauria de tindre temps». I ho defensava explicant que «dels millors moments que he passat, han sigut moltes voltes, al voltant d’un llibre i especialment compartint-lo amb gent que també  té eixe gust».

La regidora de Cultura, Laura Castellà, afirmava que el fet que a Pego hi haja gent que es dedique «a l’escriptura, a la pintura, a la música… en definitiva, que es preocupe per la cultura, ens fa forts com a poble».

José Iniesta, que era la primera vegada que presentava un poemari a Pego, tot i que Las razones del viento és el sisè que publica, a la pregunta formulada per la presentadora de l’acte, Lluna Pons, sobre «d’on naix la teua necessitat d’escriure i per què escriure poesia», manifestava que per a ell «escriure poesia és una cosa que se’t dóna. És una manera de ser». Va aprofundir afirmant que «és una manera de mirar […] una manera d’entregar-se al món i de trencar fronteres amb el món i comunicar-te amb ell, a través d’una llibertat absoluta».

A Las razones del viento s’hi troben bastants «poemes breus, sense rima i amb una mètrica de l’ús hendecasíl·lab i heptasíl·lab», descobria Lluna Pons. Detallava José Iniesta que en composar el poeta es convertix, en certa manera, en «caçador» perquè «va a la recerca de poder captar, amb paraules, les emocions que compartim tots». Sobre la mètrica i el ritme assegurava que «han de sonar com l’emoció que sent i sinó no done per acabat un poema».

«Hi ha al llarg del poemari una estreta relació amb la natura, especialment amb els arbres», observava Pons,. Açò és dóna per l’amor a la natura i al paisatge que hi té Iniesta. L’arbre, per a ell, és especial. «És tan gran, tan misteriós… que els envege», confessava. I és que descrivia que el veu com «un ésser viu que està al seu lloc, no necessita desplaçar-se i toca el més profund i el més alt i se li posen els pardalets i se li cauen les fulles…» i és «sorprenent», concloïa.

En llegir «Las razones del viento te n’adones que la literatura existix per a cantar l’alegria de viure» reflexionava Lluna Pons i José Iniesta li donava la raó en afirmar que Las razones del viento és el llibre el seu llibre més “celebratori” i «per això canvia la meua poesia». No obstant això, també inclou «el dolor de l’absència i els moments de fracassos, però amb un intent de cant al final que siga celebratori, que siga a la recerca de l’alegria».