Es presenta a Pego ‘Desterrats per ordre de Carles III. El llarg exili dels jesuïtes valencians’, de Francesc Joan Monjo
L’autor es definix com a «historiador de les emocions» i per això el llibre tracta «la part humana de l’exili dels jesuïtes valencians», així de com van saber integrar-se a la societat italiana que els va acollir. Entre els desterrats, un pegolí, Josep Bañuls, però també de molts altres pobles de la Marina Alta. Un llibre que descriu «un drama humà que no deixarà indiferent», assegura Monjo.
__________________
Francesc Joan Monjo i Dalmau és doctor en Història Moderna i especialista en història de l’Església en la monarquia catòlica, sobretot de la Companyia de Jesús. De fet, és sobre el que versa la seua tesi doctoral. El llibre que presenta esta vesprada a Pego, a les 19.30h, a la biblioteca ‘Carmen Alemany Bay’ és fruit d’eixe treball previ d’investigació. La tesi la va defensar el 2015 a la Universitat d’Alacant i, després de la defensa i la publicació, Monjo va voler fer una «monografia per a donar a conéixer al públic no especialitzat, este drama humà de l’expulsió dels jesuïtes valencians». Per a fer-ho va revisitar arxius als quals havia acudit a fer consultes durant la tesi i en va visitar de nous.
Però què va provocar l’expulsió dels jesuïtes? Explica l’autor de ‘Desterrats per ordre de Carles III.’ que els jesuïtes «van saber guanyar-se importants simpaties, però també van despertar odis i recels en alguns membres de la jerarquia eclesiàstica». Els veien com a «opositors al projecte absolutista del rei borbó Carles III» i ahí tenim la clau.
‘Desterrats per ordre de Carles III. El llarg exili dels jesuïtes valencians’, publicat per Publicacions de la Universitat de Valèncai, oferix una panoràmica completa del procés fins a la restauració de l’orde jesuític i el restabliment d’este a València, el 1816. Però ho fa des de «la part humana» perquè Francesc Joan Monjo es definix com a «historiador de les emocions» i el que intenta en este llibre és transmetre com van viure els jesuïtes eixa expulsió.
Tot va començar la nit del 2/3 d’abril de 1767 quan «els jutges comissionats, revestits de poders extraordinaris, acompanyats per tropa armada entraren a les cases i col·legis jesuïtes […] i els van llegir el Reial Decret que els condemnava a l’exili». Des d’aleshores els jesuïtes «van ser considerats presoners i estaven obligats, com a reus de gravíssims crims, a abandonar el país». Ho van haver de fer 190 valencians dels col·legis de Gandia, València, Oriola, Alacant, Sogorb, Ontinyent i Torrent.
Una condemna que per a l’autor és injusta. Concretament exposa el doctor en Història Moderna que «van ser considerats injustament delinqüents i per això van haver d’iniciar el camí cap al desterrament vigilats per gendarmes». Amb l’agreujant, segons Monjo que els condemnats eren «venerables homes, de reconegut prestigi intel·lectual i de gran rellevància social i política».
Entre els jesuïtes expulsats hi trobem religiosos naturals de la Marina Alta, de poblacions com el Ràfol d’Almúnia, Orba, Xàbia, Dénia, Teulada, Ondara, Murla, Castell de Castells, Xaló, Pedreguer i Parcent. També hi va haver un jesuïta de Pego, Josep Bañuls, que es va veure obligat a marxar. Explica Francesc Joan Monjo que va estar un any exiliat a Bonifaccio, a l’illa de Còrsega i després va passar a Ferrara, a Itàlia. Va morir el 9 de setembre de 1784.
Monjo ressalta l’exemplar integració dels 190 jesuïtes valencians desterrats per Carles III. Assegura que una vegada a Itàlia «aprenen molt ràpidament l’italià i els més erudits participen en debats, en tertúlies amb il·lustrats italians i d’altres països europeus» i hi ressalta la figura del pare Joan Andrés i Morell, de Planes.
Si vols saber-ne més detalls, els podràs tindre esta vesprada de divendres de mà de l’autor, Francesc Joan Monjo i Dalmau, qui afirma que este «drama humà que no deixarà indiferent» ningú.