La màgia de Jordi Oltra ompli el teatre municipal de Pego
En la presentació del llibre pòstum ‘Homenatge a Jordi Oltra. Un home singular’ editat per l’Associació José Luis Sampedro per a la Salut i la Cultura. Un llibre que, com bé, indica la frase de la contraportada, escrita per Jordi Oltra, allò «important no és l’arribada, sinó més aviat anar fent camí. Saber gaudir també del camí» que, en el cas de Jordi Oltra, ha deixat empremta en tota la gent que se l’ha trobat per eixe camí.
Dilluns us explicàvem que el teatre municipal de Pego es va omplir de gom a gom en ocasió de la presentació del llibre ‘Homenatge a Jordi Oltra. Un home singular’ que recull, entre d’altres, relats escrits pel protagonista de la nit sobre la seua vida i sobre com va conviure amb la malaltia que durant 13 anys de la seua vida el va acompanyar.
La inestabilitat meteorològica de divendres passat va obligar a canviar la ubicació de la presentació, pensada per a dur a terme al pati de la Casa de Cultura, pel que demanava disculpes la regidora de Cultura, Laura Castellà qui, alhora constatava que divendres a la nit a Pego anava a viure’s una presentació diferent a la resta per l’absència de l’autor.
L’actual president de l’Associació Esperança, Fernando Tamarit, va explicar al nombrós públic present que Jordi, mentre va ser membre de la Junta de l’Associació «es va fer molt de voler sempre amb eixe somriure que el caracteritzava». Recordava Tamarit que «sempre estava disposat a ajudar a qui fora, oblidant-se de què era ell el que més ajuda necessitava».
Pepa Salavert, presidenta de l’Associació José Luis Sampedro per a la Salut i la Cultura, editora del llibre, va exposar que l’associació «va nàixer l’any 2000 a València de l’experiència d’un grup de professionals de l’Hospital La Fe que ha tingut l’oportunitat de conèixer la importància que comporta la promoció de la cultura en l’àmbit hospitalari. Crèiem que la participació en actes socioculturals és molt beneficiosa per a la millor recuperació dels malalts». Entre les activitats que promou l’Associació, el Concurs Literari que va promoure que Jordi es decidira a escriure els diferents relats que recull el llibre dedicat a ell. Un concurs que enguany ha arribat a la seua X edició.
Salavert declarava que este concurs, però, «no és un concurs literari usual. És especial perquè especials són els concursants. Per la seua qualitat humana i valentia a l’hora d’enfocar la lluita contra l’adversitat». Afirmava també la presidenta de l’Associació José Luis Sampedro que «escriure és molt terapèutic». El llibre de Jordi Oltra té com a objectiu «ser exemple als malalts per a encarar les molèsties de la seua afecció amb un estat d’ànim que els ajude a afrontar-la i superar-la». Manifestava Pepa Salavert que Jordi Oltra «va ser capaç d’afrontar, amb un coratge extraordinària, una greu malaltia sense deixar la música, la lectura, l’escriptura i, sempre, amb un somriure».
Una de les seues amigues de joventut, Carolina Ferrer, va llegir una carta dirigida a Jordi Oltra en la que recorda aquells temps feliços on poques eren les preocupacions associades a la maduresa. Afirmava Ferrer que «vivies el present com si no hi haguera demà, contagiaves alegria i bons sentiments a qui s’acostava a tu». Escoltarem el principi, la meitat i el final d’eixa carta per a quedar-nos en allò de que «la teua essència continua present en el teu llibre perquè, com deia Sampedro, «escriure és viure»».
I d’escriptura va continuar parlant una altra amiga i assessora en la matèria, Elvira Cambrils. Ella posava al lloc que li correspon l’acte que s’estava celebrant. Deia que este era més que la presentació d’un llibre perquè en ‘Homenatge a Jordi Oltra. Un home singular’ «és reconeix, a més del valor literari, el valor del coratge i l’amor per a enfrontar-se a una dura prova i el de la família per contribuir al miracle d’una vida satisfactòria en unes circumstàncies tan adverses».
Elvira Cambrils descrivia «els versos de Jordi vibrants d’alegria i optimisme, a pesar del tema que tracten són un esperó per a qui ha d’afrontar situacions similars i una oportunitat per a la reflexió sobre la fragilitat humana i com fer-nos més forts». Va reivindicar la visibilitat del càncer una vegada assumida la malaltia, recordava Cambrils. I ho va fer perquè considerava que «els problemes i la malaltia també són la vida» i ho va fer, com ja s’havia comentat reiteradament, «amb un somriure». El mateix somriure que podem veure en la fotografia de portada del llibre ‘Homenatge a Jordi Oltra. Un home singular’.
Xaro Sastre, la mare de Jordi Oltra Sastre, com fera el passat 12 de febrer a la capella de la Sapiència de La Nau, a València, va tornar a traure forces per explicar, entre d’altres coses, com aquella primera presentació va tenir «un valor immens, preciós i molt emotiu» per a la família «perquè li ho devíem». Va explicar que d’aquella acte «va eixir la necessitat de presentar el llibre a Pego, el seu poble, poble que tant ell estimava i del que se sentia tan orgullós».
Amb una sinceritat immensa, Xaro Sastre va confessar al públic present, allò que intuïxes perquè cau pel seu propi pes, allò que és difícil, però, expressar en paraules que «la mort d’un fill es viu com un dolor indescriptible. És una soledat que sobrepassa a l’ésser humà. És un silenci que deixa paraules sense dir. Però malgrat tot, ens sentim molt agraïts a moltes persones». Xaro Sastre va agrair el suport i l’estima que han necessitat durant tants anys.
I la música va substituir la paraula en la segona part de l’acte. La professora de guitarra de Jordi, Maria Àngels Ortuño, va arrenjar per a guitarra una cançó especialment dedicada a Jordi i per cantar-la va comptar amb la col·laboració d’Inmeta, l’estimadíssima dona de Jordi i de Xaro Sastre. Totes tres van cantar ‘Boig per tu’.
Tot i que no estava previst, Joan Antoni Oltra, pare de Jordi també va regalar unes paraules al públic present al teatre municipal de Pego. Va explicar-los que el seu paper amb Jordi va ser «el que té cada dia des de fa 40 anys, el d’intentar ajudar a les persones que s’acosten a ell amb els problemes que els afligixen». Tot i que confessava que «amb Jordi m’ha tocat viure la part més dura del meu ofici que és atendre a un fill meu». Jordi li va ensenyar «una cosa que moltes voltes se’ns oblida als metges, com viu el pacient la seua malaltia, el seu drama» i ho va fer amb coratge. Amb eixe coratge va aconseguir modificar la mirada davant la malaltia, la de Joan Antoni Oltra i la de la resta de metge que el van tractar.
La Gossa Sorda, grup del que va ser cofundador i, segons relatava el seu amic Josep Nadal, instigador, l’artífex de l’existència del grup pegolí. Nadal va recordar que les ganes de Jordi per fer realitat un grup de música no només eren per tocar la guitarra, sinó que també creia que era una bona manera de transmetre al jovent les seues inquietuds sobre temes diversos. Jordi, que també composava cançons de La Gossa Sorda, creia que a través de la música es podia comunicar tot un món a qui l’escoltava. D’ahí el seu interès perquè el seu somni esdevingués realitat.
La Gossa Sorda va oferir dos cançons que resumirien l’esperit de Jordi: ‘Colpeja Fort’ i ‘Camals Mullats’.
En acabar l’acte el públic present es va alçar per retre-li l’últim homenatge a eixa persona encoratjadora i positiva que va ser Jordi Oltra Sastre, sempre amb el somriure al rostre.
Dilluns us explicàvem que el teatre municipal de Pego es va omplir de gom a gom en ocasió de la presentació del llibre ‘Homenatge a Jordi Oltra. Un home singular’ que recull, entre d’altres, relats escrits pel protagonista de la nit sobre la seua vida i sobre com va conviure amb la malaltia que durant 13 anys de la seua vida el va acompanyar.
La inestabilitat meteorològica de divendres passat va obligar a canviar la ubicació de la presentació, pensada per a dur a terme al pati de la Casa de Cultura, pel que demanava disculpes la regidora de Cultura, Laura Castellà qui, alhora constatava que divendres a la nit a Pego anava a viure’s una presentació diferent a la resta per l’absència de l’autor.
L’actual president de l’Associació Esperança, Fernando Tamarit, va explicar al nombrós públic present que Jordi, mentre va ser membre de la Junta de l’Associació «es va fer molt de voler sempre amb eixe somriure que el caracteritzava». Recordava Tamarit que «sempre estava disposat a ajudar a qui fora, oblidant-se de què era ell el que més ajuda necessitava».
Pepa Salavert, presidenta de l’Associació José Luis Sampedro per a la Salut i la Cultura, editora del llibre, va exposar que l’associació «va nàixer l’any 2000 a València de l’experiència d’un grup de professionals de l’Hospital La Fe que ha tingut l’oportunitat de conèixer la importància que comporta la promoció de la cultura en l’àmbit hospitalari. Crèiem que la participació en actes socioculturals és molt beneficiosa per a la millor recuperació dels malalts». Entre les activitats que promou l’Associació, el Concurs Literari que va promoure que Jordi es decidira a escriure els diferents relats que recull el llibre dedicat a ell. Un concurs que enguany ha arribat a la seua X edició.
Salavert declarava que este concurs, però, «no és un concurs literari usual. És especial perquè especials són els concursants. Per la seua qualitat humana i valentia a l’hora d’enfocar la lluita contra l’adversitat». Afirmava també la presidenta de l’Associació José Luis Sampedro que «escriure és molt terapèutic». El llibre de Jordi Oltra té com a objectiu «ser exemple als malalts per a encarar les molèsties de la seua afecció amb un estat d’ànim que els ajude a afrontar-la i superar-la». Manifestava Pepa Salavert que Jordi Oltra «va ser capaç d’afrontar, amb un coratge extraordinària, una greu malaltia sense deixar la música, la lectura, l’escriptura i, sempre, amb un somriure».
Una de les seues amigues de joventut, Carolina Ferrer, va llegir una carta dirigida a Jordi Oltra en la que recorda aquells temps feliços on poques eren les preocupacions associades a la maduresa. Afirmava Ferrer que «vivies el present com si no hi haguera demà, contagiaves alegria i bons sentiments a qui s’acostava a tu». Escoltarem el principi, la meitat i el final d’eixa carta per a quedar-nos en allò de que «la teua essència continua present en el teu llibre perquè, com deia Sampedro, «escriure és viure»».
I d’escriptura va continuar parlant una altra amiga i assessora en la matèria, Elvira Cambrils. Ella posava al lloc que li correspon l’acte que s’estava celebrant. Deia que este era més que la presentació d’un llibre perquè en ‘Homenatge a Jordi Oltra. Un home singular’ «és reconeix, a més del valor literari, el valor del coratge i l’amor per a enfrontar-se a una dura prova i el de la família per contribuir al miracle d’una vida satisfactòria en unes circumstàncies tan adverses».
Elvira Cambrils descrivia «els versos de Jordi vibrants d’alegria i optimisme, a pesar del tema que tracten són un esperó per a qui ha d’afrontar situacions similars i una oportunitat per a la reflexió sobre la fragilitat humana i com fer-nos més forts». Va reivindicar la visibilitat del càncer una vegada assumida la malaltia, recordava Cambrils. I ho va fer perquè considerava que «els problemes i la malaltia també són la vida» i ho va fer, com ja s’havia comentat reiteradament, «amb un somriure». El mateix somriure que podem veure en la fotografia de portada del llibre ‘Homenatge a Jordi Oltra. Un home singular’.
Xaro Sastre, la mare de Jordi Oltra Sastre, com fera el passat 12 de febrer a la capella de la Sapiència de La Nau, a València, va tornar a traure forces per explicar, entre d’altres coses, com aquella primera presentació va tenir «un valor immens, preciós i molt emotiu» per a la família «perquè li ho devíem». Va explicar que d’aquella acte «va eixir la necessitat de presentar el llibre a Pego, el seu poble, poble que tant ell estimava i del que se sentia tan orgullós».
Amb una sinceritat immensa, Xaro Sastre va confessar al públic present, allò que intuïxes perquè cau pel seu propi pes, allò que és difícil, però, expressar en paraules que «la mort d’un fill es viu com un dolor indescriptible. És una soledat que sobrepassa a l’ésser humà. És un silenci que deixa paraules sense dir. Però malgrat tot, ens sentim molt agraïts a moltes persones». Xaro Sastre va agrair el suport i l’estima que han necessitat durant tants anys.
I la música va substituir la paraula en la segona part de l’acte. La professora de guitarra de Jordi, Maria Àngels Ortuño, va arrenjar per a guitarra una cançó especialment dedicada a Jordi i per cantar-la va comptar amb la col·laboració d’Inmeta, l’estimadíssima dona de Jordi i de Xaro Sastre. Totes tres van cantar ‘Boig per tu’.
Tot i que no estava previst, Joan Antoni Oltra, pare de Jordi també va regalar unes paraules al públic present al teatre municipal de Pego. Va explicar-los que el seu paper amb Jordi va ser «el que té cada dia des de fa 40 anys, el d’intentar ajudar a les persones que s’acosten a ell amb els problemes que els afligixen». Tot i que confessava que «amb Jordi m’ha tocat viure la part més dura del meu ofici que és atendre a un fill meu». Jordi li va ensenyar «una cosa que moltes voltes se’ns oblida als metges, com viu el pacient la seua malaltia, el seu drama» i ho va fer amb coratge. Amb eixe coratge va aconseguir modificar la mirada davant la malaltia, la de Joan Antoni Oltra i la de la resta de metge que el van tractar.
La Gossa Sorda, grup del que va ser cofundador i, segons relatava el seu amic Josep Nadal, instigador, l’artífex de l’existència del grup pegolí. Nadal va recordar que les ganes de Jordi per fer realitat un grup de música no només eren per tocar la guitarra, sinó que també creia que era una bona manera de transmetre al jovent les seues inquietuds sobre temes diversos. Jordi, que també composava cançons de La Gossa Sorda, creia que a través de la música es podia comunicar tot un món a qui l’escoltava. D’ahí el seu interès perquè el seu somni esdevingués realitat.
La Gossa Sorda va oferir dos cançons que resumirien l’esperit de Jordi: ‘Colpeja Fort’ i ‘Camals Mullats’.
En acabar l’acte el públic present es va alçar per retre-li l’últim homenatge a eixa persona encoratjadora i positiva que va ser Jordi Oltra Sastre, sempre amb el somriure al rostre.