La Pinyata pegolina torna a enamorar
Maquillatges de pel·lícula, passacarrer inoblidable, un correfocs màgic i la predisposició dels participants per passar-ho bé, van ser els ingredients definitius perquè la Pinyata 2015 a Pego tornara a quedar immortalitzada com una de les festes més estimada per pegolins i pegolines i també per a la gent de fora que ve a compartir-la i viure-la.
A ritme de batucada o de música gravada, el cert és que les colles anaren desfilant a un ritme, un tant més fluid que altres anys, pels carrers de Pego per a rendir honor a la Pinyata i enterrar dignament la sardina de 2015. L’emoció no es podia amagar: tristesa per dir adéu a l’època festiva per antonomàsia al municipi, alegria per poder reviure una de les festes més estimades.
Any rere any veiem com la gent cuida més el vestuari per a la nit de Pinyata i, sobretot, el maquillatge. Alguns dels que es van poder veure durant el soterrament de la sardina a Pego van ser de professional. D’eixos que aconseguixen fer irreconeixible algú o que t’hages de parar dues vegades per veure realment on està la boca de la persona que estàs mirant. Potser haurien d’instaurar un premi al millor maquillatge i l’altre al millor vestuari per a properes edicions… També algunes colles o bars realitzen sardines molt cridaneres.
En esta crònica és difícil mostrar-se indiferent o llunyana, però el més eficient per conèixer fins quin punt és volguda la Pinyata pels pegolins i les pegolines és escoltant-los a ells i elles. La matinada de diumenge Ràdio Pego ho va tornar a fer i les definicions no necessiten afegir res més. «La pinyata ho és tot. Gent que no ix mai hui ho dóna tot». «És la fi del Carnaval, un moment molt dolgut per a mi perquè acaba ell i comence la Quaresma». «Jo no me la perd mai. Carnestoltes, de tant en tant, me’l puc perdre, però Pinyata no me l’he perduda mai en la vida». La pinyata és «despertar-nos. Acaba l’hivern. D’ací a no res venen falles, després ve Pasqua, després ve l’estiu». Un pegolí que en els últims 7 ó 8 anys només ha vingut 2 voltes explicava que «és tan emocionant com la primera vegada que vaig vindre», una emoció motivada «pel comboi de la gent, la multitud no massiva, sinó en qualitat. Realment l’aprecie, m’encanta i espere tornar-la a viure». Una veïna de la Vall de Gallinera ens explicava que «sempre estem esperant que arribe Pinyata perquè és un dia que ens disfressem, que ens ho passem pipa, que t’ajuntes amb la gent i que és un comboi».
Passades les 2 de la matinada va començar el correfoc, una vegada ja havien cremat totes les sardines a la foguera ubicada al bell mig del Pla de la Font, on milers de pegolins i pegolines s’escalfaven al voltant de la mateixa, per espantar, encara que només fora momentàniament, el fred de la nit de Pinyata. De sobte, espurnes blanques començaren a inundar el pla.
Entre la gent es podien veure els dimonis rafolins de l’Alqueria d’Asnar que van fer la delícia de tot el món present. Un dels correfocs que més admiracions ha despertat en anys (només cal veure les més de 4.000 visualitzacions de la publicació del facebook de Ràdio Pego i les 39 comparticions), per la seua elegància visual al mateix pla de font i per la manera de passejar el foc entre la gent. El final, apoteòsic. De sobte, el Pla de Font es va il·luminar «de bat a bat», la foscor de la nit va desaparèixer gràcies a la potència dels focs d’artifici ubicats en llocs estratègics del pla de la font.
A ritme de batucada o de música gravada, el cert és que les colles anaren desfilant a un ritme, un tant més fluid que altres anys, pels carrers de Pego per a rendir honor a la Pinyata i enterrar dignament la sardina de 2015. L’emoció no es podia amagar: tristesa per dir adéu a l’època festiva per antonomàsia al municipi, alegria per poder reviure una de les festes més estimades.
Any rere any veiem com la gent cuida més el vestuari per a la nit de Pinyata i, sobretot, el maquillatge. Alguns dels que es van poder veure durant el soterrament de la sardina a Pego van ser de professional. D’eixos que aconseguixen fer irreconeixible algú o que t’hages de parar dues vegades per veure realment on està la boca de la persona que estàs mirant. Potser haurien d’instaurar un premi al millor maquillatge i l’altre al millor vestuari per a properes edicions… També algunes colles o bars realitzen sardines molt cridaneres.
En esta crònica és difícil mostrar-se indiferent o llunyana, però el més eficient per conèixer fins quin punt és volguda la Pinyata pels pegolins i les pegolines és escoltant-los a ells i elles. La matinada de diumenge Ràdio Pego ho va tornar a fer i les definicions no necessiten afegir res més. «La pinyata ho és tot. Gent que no ix mai hui ho dóna tot». «És la fi del Carnaval, un moment molt dolgut per a mi perquè acaba ell i comence la Quaresma». «Jo no me la perd mai. Carnestoltes, de tant en tant, me’l puc perdre, però Pinyata no me l’he perduda mai en la vida». La pinyata és «despertar-nos. Acaba l’hivern. D’ací a no res venen falles, després ve Pasqua, després ve l’estiu». Un pegolí que en els últims 7 ó 8 anys només ha vingut 2 voltes explicava que «és tan emocionant com la primera vegada que vaig vindre», una emoció motivada «pel comboi de la gent, la multitud no massiva, sinó en qualitat. Realment l’aprecie, m’encanta i espere tornar-la a viure». Una veïna de la Vall de Gallinera ens explicava que «sempre estem esperant que arribe Pinyata perquè és un dia que ens disfressem, que ens ho passem pipa, que t’ajuntes amb la gent i que és un comboi».
Passades les 2 de la matinada va començar el correfoc, una vegada ja havien cremat totes les sardines a la foguera ubicada al bell mig del Pla de la Font, on milers de pegolins i pegolines s’escalfaven al voltant de la mateixa, per espantar, encara que només fora momentàniament, el fred de la nit de Pinyata. De sobte, espurnes blanques començaren a inundar el pla.
Entre la gent es podien veure els dimonis rafolins de l’Alqueria d’Asnar que van fer la delícia de tot el món present. Un dels correfocs que més admiracions ha despertat en anys (només cal veure les més de 4.000 visualitzacions de la publicació del facebook de Ràdio Pego i les 39 comparticions), per la seua elegància visual al mateix pla de font i per la manera de passejar el foc entre la gent. El final, apoteòsic. De sobte, el Pla de Font es va il·luminar «de bat a bat», la foscor de la nit va desaparèixer gràcies a la potència dels focs d’artifici ubicats en llocs estratègics del pla de la font.