L’Ajuntament tindrà que pagar més de 141.000 € a dos propietaris expropiats per l’anterior alcalde Carlos Pascual
A l´Ajuntament de Pego se li ha comunicat la sentència del Tribunal Superior de Justícia del País Valencià pel que se li obliga a pagar una quantitat superior als 141.000 euros als propietaris de dos parcel•les del Pla d’Actuació Integral Sector II, que correspon a la zona del polígon de la carretera del Verger, que Carlos Pascual havia expropiat en 2002.
L’anterior alcalde no va pagar la quantitat acordada per trobar-la excessiva. Així, es reconeix que la quantia que volia pagar el Govern Independent de Pascual per les expropiacions, que ascendia a més 41.000 €, era insuficient ja que ambdós terrenys estaven afectats per un nou PAI.
Si les parcel•les que han motivat la sentència s’hagueren pagat en el seu moment, el valor s’hagués inclòs dins els costos d’urbanització del Sector II, sent les persones que participaven d’aquest nou PAI les que hagueren finançat la compra. No obstant, al no ser així i estar, a hores d’ara, el PAI pràcticament acabat, la quantitat a pagar actualment ja no es pot incloure dins d’eixos costos d’urbanització. És per això que l´Ajuntament és qui ha de pagar els més de 141.000 euros (més de 23 milions de les antigues pessetes) que estipula la sentència.
La sentència de la que parlem fa referència a dos parcel•les de més de 1.000 metres quadrats de superfície cadascuna. L’any 2000 l’Ajuntament de Pego, sent llavors el seu Alcalde Carlos Pascual, es va disposar a expropiar aquestes dos parcel•les del PAI Sector II. El 31 de gener del 2002 el Jurat d’Expropiació Forçosa d’Alacant va fixar que les quantitats per les que s’havien d’expropiar les parcel•les eren de més de 5 milions i mig de pessetes ( uns 33.000 euros) i quasi 18 milions de pessetes (que equivalen a quasi 108.000€) respectivament.
Per a obtenir aquests preus, segons les sentències, el Jurat d’Expropiació va valorar el sòl en 4.410 pessetes el metre quadrat, dels quals va restar els futurs costos d’urbanització (que encara no estaven realitzats) que va calcular en 2.500 pessetes per metre quadrat, quedant-se així el metre en una indemnització de 1910 pessetes. Al valor resultant se li va sumar el valor proporcional de l’edificació que els propietaris deixen de construir, així com el denominat valor del vol expropiat i una indemnització en concepte de ràpida ocupació.
Davant aquestes quantitats l’equip de Pascual va decidir recórrer la decisió del Jurat d’Expropiació sobre el preu just per tal de què aquesta es declarara nul•la. Carlos Pascual i el seu equip de govern considerava que el preu a pagar no havia d’excedir els 4 milions de pessetes (24.000 euros) per a la primera parcel•la i els quasi 3 milions de pessetes (més de 17.000€) per a la segona; tot i que curiosament, aquest últim valor es multiplicava per 6 segons la valoració del Jurat d’Expropiació Forçosa
Segons les sentències, l’equip de Pascual argumentava que la valoració era excessiva ja que en els terrenys la urbanització encara no estava feta i no es podia aplicar una valoració semblant a la d’una zona urbanitzada. No obstant, per al Tribunal Superior de Justícia en el moment de realitzar la valoració ja s’havien restat les possibles despeses d’urbanització, per la qual cosa l’argument utilitzat per l’Ajuntament no era vàlid.
L’anterior alcalde no va pagar la quantitat acordada per trobar-la excessiva. Així, es reconeix que la quantia que volia pagar el Govern Independent de Pascual per les expropiacions, que ascendia a més 41.000 €, era insuficient ja que ambdós terrenys estaven afectats per un nou PAI.
Si les parcel•les que han motivat la sentència s’hagueren pagat en el seu moment, el valor s’hagués inclòs dins els costos d’urbanització del Sector II, sent les persones que participaven d’aquest nou PAI les que hagueren finançat la compra. No obstant, al no ser així i estar, a hores d’ara, el PAI pràcticament acabat, la quantitat a pagar actualment ja no es pot incloure dins d’eixos costos d’urbanització. És per això que l´Ajuntament és qui ha de pagar els més de 141.000 euros (més de 23 milions de les antigues pessetes) que estipula la sentència.
La sentència de la que parlem fa referència a dos parcel•les de més de 1.000 metres quadrats de superfície cadascuna. L’any 2000 l’Ajuntament de Pego, sent llavors el seu Alcalde Carlos Pascual, es va disposar a expropiar aquestes dos parcel•les del PAI Sector II. El 31 de gener del 2002 el Jurat d’Expropiació Forçosa d’Alacant va fixar que les quantitats per les que s’havien d’expropiar les parcel•les eren de més de 5 milions i mig de pessetes ( uns 33.000 euros) i quasi 18 milions de pessetes (que equivalen a quasi 108.000€) respectivament.
Per a obtenir aquests preus, segons les sentències, el Jurat d’Expropiació va valorar el sòl en 4.410 pessetes el metre quadrat, dels quals va restar els futurs costos d’urbanització (que encara no estaven realitzats) que va calcular en 2.500 pessetes per metre quadrat, quedant-se així el metre en una indemnització de 1910 pessetes. Al valor resultant se li va sumar el valor proporcional de l’edificació que els propietaris deixen de construir, així com el denominat valor del vol expropiat i una indemnització en concepte de ràpida ocupació.
Davant aquestes quantitats l’equip de Pascual va decidir recórrer la decisió del Jurat d’Expropiació sobre el preu just per tal de què aquesta es declarara nul•la. Carlos Pascual i el seu equip de govern considerava que el preu a pagar no havia d’excedir els 4 milions de pessetes (24.000 euros) per a la primera parcel•la i els quasi 3 milions de pessetes (més de 17.000€) per a la segona; tot i que curiosament, aquest últim valor es multiplicava per 6 segons la valoració del Jurat d’Expropiació Forçosa
Segons les sentències, l’equip de Pascual argumentava que la valoració era excessiva ja que en els terrenys la urbanització encara no estava feta i no es podia aplicar una valoració semblant a la d’una zona urbanitzada. No obstant, per al Tribunal Superior de Justícia en el moment de realitzar la valoració ja s’havien restat les possibles despeses d’urbanització, per la qual cosa l’argument utilitzat per l’Ajuntament no era vàlid.