Per Sant Blai, rotllos
Uns rotllos que es beneeixen a les esglésies per a prevenir el mal de gola i endur-se la tos.
Sant Blai, sant ditxós,
guarda’m la gola i endus-te la tos.
Amb aquesta dita comencem aquesta crònica per a recordar el sant que és patró de les malalties de la gola i laringòlegs. Sant Blai va ser metge i bisbe de Sebaste, Armènia. Va fer vida ermitana en una cova de la Muntanya Argeus.
Sant Blai era conegut pel seu do de curació miraculosa. El miracle que se li atribueix és que va salvar la vida d’un xiquet que s’ofegava perquè tenia travessada en la gola una espina de peix. Este, per tant, és l’origen del costum de beneir les goles el dia de la seua festa. I per extensió els rotllos que era costum pastar a casa el dia abans de la festa. El mateix dia de Sant Blai, és a dir hui, 3 de febrer, la gent tenia costum d’acudir a missa amb una panera o amb un cistell ple de rotllos perquè el rector els beneira. Hui en dia el costum encara es manté viu, però amb molta menys intensitat. Ara la majoria de rotllos ja no s’amassen a les cases, sinó que es compren als forns i a les pastisseries. Sobre aquest fet, el Pare Miquel, en el seu programa ‘Camins en la Mar’ la setmana passada advertia que “els rotllos es beneeixen a l’església” i comentava que “no pot ser que en una pastisseria pose “tenim rotllos de Sant Blai beneïts”, això no és possible”, tot i que reconeixia que allí “els fan boníssim”. No obstant, el pare Miquel asseverava que “ per a la benedicció heu de vindre a l’església” perquè els rotllos beneïts “ens servisquen per a què puguem cantar bona cosa i les cordes vocals les tinguem bones i clares”.
Tornem a Sant Blai perquè encara que esta siga la seua faceta més coneguda, la de llevar el mal de gola, la fama li ve al Sant per un altre motiu: per la seua forma de morir. Va morir a principi del segle IV (any 316), sota la persecució de Licinius…
Quan la persecució d’Agrícola, governador de Cappadocia, contra els cristians va arribar a Sebaste, els seus caçadors van eixir a buscar animals per als jocs de l’arena al bosc d’Argeus i van trobar molts que esperaven fora de la cova de Sant Blai. Allí trobaren a Sant Blai en oració i el van arrestar. Agrícola va tractar sense èxit que es convertira.
Durant la seua estada en la presó, sant Blai va curar diversos presos. Finalment va anar intrèpid a un llac. Sant Blai, de peu en la superfície, va convidar els seus perseguidors a caminar sobre les aigües i demostrar el poder dels seus déus. Però es van ofegar. Quan va tornar a la vora, va ser torturat i decapitat. Segons sembla, el martiri de Blai va consistir a badar-lo amb un utensili de ferro, que usaven per a cardar la llana. Per això, pot ser que alguns gremis de cardadors el tinguen com a patró.
El cas és que el seu culte es va expandir ràpidament per l’orient europeu i, durant les croades, les seues relíquies es van escampar per tot Europa (la Relíquia de Bocairent, va arribar al poble un 19 d’abril de 1704) i la seua devoció es va propagar gràcies a moltes curacions miraculoses, sobretot de mal de gola.
Sant Blai, sant ditxós,
guarda’m la gola i endus-te la tos.
Amb aquesta dita comencem aquesta crònica per a recordar el sant que és patró de les malalties de la gola i laringòlegs. Sant Blai va ser metge i bisbe de Sebaste, Armènia. Va fer vida ermitana en una cova de la Muntanya Argeus.
Sant Blai era conegut pel seu do de curació miraculosa. El miracle que se li atribueix és que va salvar la vida d’un xiquet que s’ofegava perquè tenia travessada en la gola una espina de peix. Este, per tant, és l’origen del costum de beneir les goles el dia de la seua festa. I per extensió els rotllos que era costum pastar a casa el dia abans de la festa. El mateix dia de Sant Blai, és a dir hui, 3 de febrer, la gent tenia costum d’acudir a missa amb una panera o amb un cistell ple de rotllos perquè el rector els beneira. Hui en dia el costum encara es manté viu, però amb molta menys intensitat. Ara la majoria de rotllos ja no s’amassen a les cases, sinó que es compren als forns i a les pastisseries. Sobre aquest fet, el Pare Miquel, en el seu programa ‘Camins en la Mar’ la setmana passada advertia que “els rotllos es beneeixen a l’església” i comentava que “no pot ser que en una pastisseria pose “tenim rotllos de Sant Blai beneïts”, això no és possible”, tot i que reconeixia que allí “els fan boníssim”. No obstant, el pare Miquel asseverava que “ per a la benedicció heu de vindre a l’església” perquè els rotllos beneïts “ens servisquen per a què puguem cantar bona cosa i les cordes vocals les tinguem bones i clares”.
Tornem a Sant Blai perquè encara que esta siga la seua faceta més coneguda, la de llevar el mal de gola, la fama li ve al Sant per un altre motiu: per la seua forma de morir. Va morir a principi del segle IV (any 316), sota la persecució de Licinius…
Quan la persecució d’Agrícola, governador de Cappadocia, contra els cristians va arribar a Sebaste, els seus caçadors van eixir a buscar animals per als jocs de l’arena al bosc d’Argeus i van trobar molts que esperaven fora de la cova de Sant Blai. Allí trobaren a Sant Blai en oració i el van arrestar. Agrícola va tractar sense èxit que es convertira.
Durant la seua estada en la presó, sant Blai va curar diversos presos. Finalment va anar intrèpid a un llac. Sant Blai, de peu en la superfície, va convidar els seus perseguidors a caminar sobre les aigües i demostrar el poder dels seus déus. Però es van ofegar. Quan va tornar a la vora, va ser torturat i decapitat. Segons sembla, el martiri de Blai va consistir a badar-lo amb un utensili de ferro, que usaven per a cardar la llana. Per això, pot ser que alguns gremis de cardadors el tinguen com a patró.
El cas és que el seu culte es va expandir ràpidament per l’orient europeu i, durant les croades, les seues relíquies es van escampar per tot Europa (la Relíquia de Bocairent, va arribar al poble un 19 d’abril de 1704) i la seua devoció es va propagar gràcies a moltes curacions miraculoses, sobretot de mal de gola.