Una carta dirigida a Isabel-Clara Simó guanya el II Concurs de cartes a ‘Les dones de la nostra vida’

L’autor és Adrià Cardona Siscar i va convéncer el jurat de la modalitat sènior d’esta nova edició. La finalista d’esta categoria, Glòria Tamarit Lloret, li va dedicar la carta a la seua àvia, a qui va cuidar els últims anys de la seua vida. El concurs, impulsat per les regidories de Cultura, Igualtat i Joventut busca reivindicar la figura de les dones que més han influenciat o influïxen al veïnat de Pego.
_________________

Fem una mirada enrere per a recuperar el contingut de dos cartes dedicades a dos dones completament diferents, però que compartixen en comú la influència sobre la vida de dos persones de Pego. Són fruit del II Concurs de cartes a ‘Les dones de la nostra vida’ promogut per les regidories de Cultura, Igualtat i Joventut de l’Ajuntament de Pego. Els premis a les dos cartes guanyadores, en les dos modalitats establides, es van lliurar després de la manifestació del 8 de març, Dia de la Dona. El jurat va determinar en la modalitat Júnior que la millor carta la va escriure Aina Garcia Ortolà, que va llegir la seua carta al programa Pissiganya de març.

En la modalitat Sènior, a partir de 18 anys, el guanyador va ser Adrià Cardona Siscar amb una carta dedicada a la prolífica escriptora d’Alcoi, Isabel-Clara Simó. No va poder estar el 8 de març per a recollir el premi, ho va fer la seua germana, Maria Cardona Siscar. La carta finalista d’esta modalitat és autoria de Glòria Tamarit Lloret. Ella li la dedica a la seua àvia, a qui va cuidar durant els últims anys de la vida, mentre l’Alzheimer encara li ho va permetre. Al finalitzar l’informatiu podrem escoltar les dos cartes íntegres i les posteriors entrevistes que els vam fer per saber-ne més sobre les motivacions i els reptes.

Adrià Cardona era la segona vegada que es presentava al concurs de cartes a ‘Les dones de la nostra vida’. Per tant, ho ha fet en les dos ocasions en què s’ha convocat. En la primera va triar una dona de la seua família, però en esta segona edició va decidir ampliar el cercle i mirar més enllà, ja que va entendre que era «una bona oportunitat per posar en valor, no sols l’estima que tinguera per una dona de la meua família, sinó també per alguna dona que hagués contribuït a la societat d’alguna forma» i va triar una escriptora prolífica, directa, sense pels a la llengua com a destinatària: Isabel-Clara Simó.

L’elecció de la destinatària va vindre marcada pel moment en què es va decidir a escriure, quan la conselleria d’Educació va anunciar la consulta de la llengua base als centres educatius per al curs que ve. En eixe context, Adrià Cardona es va plantejar a l’hora d’escriure que «Isabel-Clara Simó tindria alguna cosa a dir».

Hi destaca Adrià Cardona que «en el moment en què va començar a escriure Isabel-Clara Simó no hi havia tantes escriptores reconegudes i pense que és un motiu d’orgull que una dona, en la dictadura franquista, apostara i continuara escrivint en aquesta llengua [en valencià]» i ho fera «amb una mirada més crítica i més constructiva» del que era habitual. De fet, al llarg de quatre dècades Isabel-Clara Simó publica amb una enorme regularitat i un gran domini de l’ofici d’escriure una cinquantena llarga de títols, principalment de narrativa però també de poesia, teatre, assaig, guions radiofònics i televisius, prosa memorialística i traducció; a més dels articles publicats en premsa.

La carta d’Adrià Cardona Siscar va aconseguir convèncer el jurat i va aconseguir la dotació de 50 euros en material didàctic. A les portes es va quedar la missiva de Gloria Tamarit Lloret, dedicada a la seua àvia, una dona a la que li va tornar tota l’atenció i l’estima que d’ella va rebre al llarg dels anys.

La carta estava destinada a presentar-se en la primera edició d’este concurs de cartes a ‘Les dones de la nostra vida’ però, a la fi Glòria Tamarit va decidir deixar-la reposar en algun calaix de casa. Un any després ja estava preparada per a fer-la pública i, després d’afegir-li el final, es va presentar a la segona edició del concurs.

La va moure a escriure eixes línies dedicades a la seua iaia el fet que «fins ara no havia cuida’t ningú que ho necessitara perquè estiguera malalta i vaig descobrir que, segons com ho encares, es pot vore d’una manera o d’una altra, pot encarar-se com una càrrega d’una persona malalta que necessita de tu o pots dir no, es que va a acabar i és el temps que hem queda amb ella».

Una carta dedicada a totes les àvies «pel paper que estan fent» perquè assegura Glòria Tamarit, sense elles «la societat no aniria, són les que cuiden dels xiquets perquè puguem anar a treballar», sentencia.

Un homenatge a les dones com la seua àvia, dones que assegura l’autora «ja no hi ha» perquè «van nàixer abans de la guerra, van passar la guerra, han passat el boom tecnològic, tot s’ho han papat», dones que han sigut «faeneres, a les que no els feia por res». I, en adonar-se que «abans de morir-se, per molt que estiguera en el seu món, sempre estava ahí» la va estimular en el procés d’escriptura.

El II Concurs de cartes a ‘Les dones de la nostra vida’ ha doblat el nombre de participants. Una dada esta que el guanyador d’esta edició, Adrià Cardona Siscar, considera una «bona notícia perquè la gent s’ha animat i, independentment a qui consideres que li has de fer la carta o qui és aquella dona que més t’ha inspirat, anime a tots els veïnes i totes les veïnes de Pego a escriure’n una, si hi ha properes edicions, perquè és molt satisfactori i és molt il·lusionant vore com es pot plasmar tot allò que li ha emocionat o que vol recordar d’una persona».