«Una cosa de la que tot el món s’enrecorda, sense cap dubte, és del Carnestoltes. Vages on vages sempre trobaràs algú que va passar una nit inoblidable a Pego» pregonava el director de cinema, Sergi Miralles

Ho feia des del balcó de l’Ajuntament després de declarar que «tot i que porte 20 anys fora, una cosa que sempre m’ha sorprés i és que allà on vaig sempre em trobe algú de Pego. Si hi ha alguna cosa que ens definix als pegolins és que, allà on anem, ens agrada pregonar que som de Pego, que hem crescut entre el Xical i la Marjal. Aquest xovinisme pegolí fa que el nostre poble siga conegut per tots els llocs i tots els sectors», convidat per Atzaïla, organitzadora del pregó de Carnestoltes. El pregoner aprofitava el privilegi de parlar des del balcó consistorial i la presència de l’alcalde per a reivindicar el teatre municipal. Demana que «les forces vives del poble treballeu juntes per a que Pego tinga un lloc on fer cine, teatre, dansa i espai per a celebrar la cultura».
_______________

Una de les nits més màgiques. Així descriu molta gent la nit de Carnestoltes que durant anys va atraure milers de persones a Pego. I a les portes de la celebrar una nova edició, Atzaïla organitzava divendres el Pregó de Carnestoltes per anunciar que «l’avorriment s’ha acabat i la diversió ha arribat», en paraules de la Bruixa de Carnestoltes. Paraules que pronunciava des del balcó de l’Ajuntament després d’una cercavila que mostrava el que podria ser la vesprada i nit de la festa de la disbauxa i de la representació de Dijous Teatre i l’Escola de Teatre de Pego de ‘Momo, el Déu del Carnestoltes’, que mostrava com les forces del color, el divertiment i l’alegria, s’imposaven a la tristesa, la indiferència i el gris. Una representació molt aplaudida pel públic present a la plaça.

Un públic expectant pel que es poguera dir des del balcó consistorial, des d’on l’alcalde, Enrique Moll, es va testimoniar que, «possiblement comencen els Carnavals més llargs que hi ha al món» amb tres caps de setmana festius i amb la crosta. I ací Moll s’aturava per a afirmar que «crec que som l’únic poble del món que li dedica un dia de festa a un menjar» i desitjava uns «bons carnavals» a tot el poble.

La Bruixa del Carnestoltes aconsellava als presents que «aprofiteu bé el temps perquè la vella Quaresma em perseguix» i això significa que «prompte la bogeria i l’alegria finalitzaran» però «abans una bona festa organitzarem i segur que ens divertirem». I es farà «amb gran varietat d’activitats i de disfresses» per a iniciar «el solemne Carnestoltes» amb el desig que «dure durant molt de temps».

«Impressiona estar al balcó de l’Ajuntament», certificava el pregoner del Carnestoltes 2025, el director de cinema Sergi Miralles. Un pegolí que porta 20 anys vivint fora, però que tot i això, una cosa que sempre li ha «sorprés és que allà on vaig sempre em trobe algú de Pego» i confirmava allò que qui és del poble sap: «Si hi ha alguna cosa que ens definix als pegolins és que, allà on anem, ens agrada pregonar que som de Pego, que hem crescut entre el Xical i la Marjal. Aquest xovinisme pegolí fa que el nostre poble siga conegut per tots els llocs i tots els sectors». Al que s’afegix que en desvelar la procedència, «una cosa de la que tot el món s’enrecorda, sense cap dubte, és del Carnestoltes. Vages on vages sempre trobaràs algú que va passar una nit inoblidable a Pego».

Descrivia Miralles que «per als que vivien fora el Carnestoltes era una d’eixes dates marcades en roig al calendari. Des de València, Barcelona o Madrid, s’organitzaven cotxades de pegolins que baixaven el divendres i tornaven el diumenge amb poca veu i molta son, però amb la sensació d’haver passat una nit inoblidable» i recordava que eixos «eren els temps en els que s’ajuntaven més de 25.000 persones disfressades als carrers del poble».

I amb este preàmbul recordant vells temps, Sergi Miralles, se situava en el present per a afirmar que «amb aquest pregó donem inici a les festes de Carnestoltes de Pego. Unes festes populars que comencen amb la Baixà del riu Bullent» i sobre esta declarava que «va començar com un esdeveniment reivindicatiu i és que al nostre poble sempre ens ha agradat mesclar reivindicació i burrera».

La següent setmana, apuntava el pregoner «ve el plat fort: el Carnestoltes», on dedicava un fort aplaudiment a «totes eixes mares i ueles que històricament ens han fet les disfresses». Assegurava que «triar la disfressa de carnestoltes mai ha sigut una tasca fàcil» i recordava que sa mare li va «inculcar que una bona disfressa havia de ser original, feta a casa i, a més, devia contar una història». Però anava més enllà Miralles per afirmar que «la nit de Carnestoltes s’ha de ser irreverent, arriscat i divertit. Eixa és la nit del Carpe Diem [perquè] el que passa a Carnestoltes es queda a Carnestoltes».

I ací enllaçava amb allò de contar històries amb l’evolució de la festa a Pego amb l’aposta pel Festival d’Arts Escèniques. Deia Sergi Miralles que «seguint amb l’esperit de contar històries, en els darrers anys s’ha convertit en referent el Festival d’Arts Escèniques, una demostració més de la potència cultural d’aquest poble» i vaticinava que podia ser «l’aigua, l’arròs o que ens agrada anar a la contra s’ha de reconéixer la quantitat de gent que es dedica a la cultura en este poble: poetes, escriptores, ballarins, músics, artistes plàstiques, animadores, guionistes, pintores, escultores, totes i tots són reconeguts allà on van».

I en este punt treia el punt reivindicatiu el pregoner per a exigir que «en un poble tan cultural com el nostre, no es pot estar més temps sense el teatre Victòria» i per això demanava «a les forces vives del poble» que «treballeu juntes per a que Pego tinga un lloc on fer cine, teatre, dansa i espai per a celebrar la cultura».

Sergi Miralles també recordava el dia de la Crosta que definia com una «espècie de dia de l’orgull pegolí» on les xarxes s’omplin de fotografies del plat autòcton. Un dia que «per al molts pegolins expatriats és possible menjar crosta».

De la Pinyata, destacava que és «l´última etapa d’este calendari», quan «ens vestirem de negre, ens pintarem llàgrimes a la cara per a dir adéu a la festa, cremar tots els problemes en una gran foguera i acomiadar-nos del Carnestoltes fins l’any que ve».